JORDI VILAMITJANA
Nascut en el si d´una família conegudíssima de Girona (és germà del conseller i exalcalde Nadal), fou alumne del Collell (fins a 4t de batxillerat), de l´Institut de Girona i de la Universitat de Barcelona. Es reconeix alumne i admirador de Rubert de Ventós, José María Valverde i Ramon Sardà. El 23 de setembre de 1975 va llegir la tesi doctoral Aspectes de la subordinació en català, dirigida pel Dr. José Manuel Blecua (UAB). Va obtenir un «excel·lent cum laude» d´un jurat format pels doctors Badia i Margarit, Molas, Rico, Monge i García Manrique.
Si bé és veritat que la docència, la investigació i la publicació de llibres li han ocupat una bona part de la seva activitat, Josep Maria Nadal ha dedicat la major part de la seva vida professional (21 anys) a la gestió acadèmica. En el seu haver cal consignar, pel damunt de tot, la creació de la Universitat de Girona. És un home apassionat, de paraula fàcil i gestos contundents que en aquesta darrera etapa de la seva activitat acadèmica troba a faltar, en els llocs de poder, la força de la utopia i el valor dels somnis.
El manifest «Una nació sense estat, un poble sense llengua?», que va escriure amb J. Argente, J. Castellanos, M. Jorba, J. Molas, J. Murgades i E. Sullà fa 30 anys i en què denunciaven la possible desaparició de la llengua catalana, ha esdevingut profètic sobre l´estat de la llengua? Jo diria que no. Seria fals si diguéssim profètic, perquè plantejàvem una por que les coses anessin malament. Penso que hi han anat, però les raons per les quals plantejàvem que les coses podien anar malament no crec que siguin les raons que avui acaben fent problemàtica la història de la llengua catalana. Era un article fet molt en un paradigma «antic» en el qual es plantejava que les llengües sense estat tenen un problema que és la llengua de l´estat. En definitiva, tot es redueix a una pugna entre la llengua hegemònica de l´Estat que intenta liquidar les altres perquè és concebut com un estat nació i ha de tenir una sola llengua. Avui els problemes de la llengua són ja d´una altra dimensió. Aquí hi ha 300 llengües que introdueixen unes variables a la història lingüística del territori. Avui el que haurem de plantejar és quin paper poden jugar totes les llengües en un territori com aquest on n´hi ha una que és la que hi ha hagut sempre; una altra que ja fa molt de temps que té una presència literària i amb població pròpia; i unes quantes més.
Però en tot cas, l´escola és un lloc bàsic per al manteniment de la llengua? No només l´escola. L´escola, l´administració... A Catalunya, el català té una presència política més alta de la que li tocaria si féssim una quota per nombre de parlants. Els rètols d´autopista són en català, els de les botigues són molts en català. A l´administració, a la Generalitat, pràcticament tothom usa el català. El català és llengua única al Parlament i no és pas llengua única al país. La televisió és una presència grossa i important, malgrat que ja se sap qui mira TV3 i qui mira les altres...
I s´ha de continuar mantenint així? Sí. Hauria de ser possible arribar a un acord sobre què volem que passi lingüísticament en el país. Volem que el català desaparegui, sí o no? Si no volem que desaparegui ens hem de plantejar què hem de fer. Volem que el castellà desaparegui? El castellà no està desapareixent. És obvi. Fa vint anys el parlava un 48% de Catalunya, després un 54% i ara està en un 60%. De desaparèixer, res de res. En tot cas, volem que desaparegui? Jo, no. En aquest sentit, què hem de fer perquè les coses tinguin una certa perspectiva positiva per a tothom? Cal entendre que el multilingüisme és inevitable i establir els espais per a cada llengua. En l´àmbit de la comunicació privada, familiar, ningú no pot intervenir-hi. No penso que sigui ni lògic, ni bo, ni just, imposar que els immigrants a casa seva no parlin la seva llengua. En aquest àmbit, l´estadi serà de multilingüisme total. Hi ha àmbits com el de la comunicació internacional en què bàsicament existeixen les llengües imperials. Perquè una llengua pugui sobreviure en països multilingües, més enllà de ser una llengua estrictament ètnica, ha de ser també una llengua «suposada», una llengua que quan surts al carrer pots donar per descomptat que tothom entén...
Aquesta llengua «suposada» de Catalunya ha de ser el català? Haurien de ser el castellà i el català. A Girona mateix, si uses el castellà, el 99% de la gent t´entendrà. Si uses el català, no és el 99%. Per tant, el castellà és una llengua segura que m´evita problemes. El primer que s´ha d´aconseguir és assegurar que tothom qui viu aquí entengui el català i entengui el castellà. D´aquesta manera, com a mínim podré exercir el dret d´usar la meva llengua, la que històricament hi havia al país. L´educació està aconseguint, per exemple, que la gent entengui el català. Els problemes són grossos però poques llengües tenen l´estatus que té el català. El problema és que de vegades un excés de plantejaments basats en l´antic paradigma d´anar en contra del castellà està provocant reaccions contràries dels castellanoparlants. Per exemple, i sense voler entrar en polèmica, em sembla absurd que al Parlament es contractin traductors del castellà. Els actes simbòlics que no porten a res solen tenir sempre efectes negatius.
Quin és, doncs, l´estat del català en el 2009? La demografia és un problema gros. El percentatge de catalanoparlants disminueix respecte del de castellanoparlants. El castellà és la llengua de la immigració. El percentatge 50/50% ja és ara d´un 65/35%. Estem en el límit de la supervivència i es fa imprescindible que aquesta població nova sigui catalanoparlant. Si no, el català esdevindrà una llengua únicament ètnica que desapareixerà amb la desaparició de l´ètnia.
I el català a Internet? Estem per sobre de les nostres expectatives. Si en nombre de parlants som el país que fa 130; en presència a la Xarxa potser som en el lloc 26. Tanmateix, això tampoc no té gaire importància. La xarxa és imprescindible però no és una condició per a res.
Com estan d´alumnes, els estudis de Filologia de la UdG? Fins aquest any hem anat tenint una baixada repetida cada any. Quan parteixes de 50, a ritme de 4 menys cada any, acabes amb 10 estudiants, que és el que teníem l´any passat. En canvi aquest any, tant de català com de castellà, hem passat a 30 i escaig. Un increment espectacular. Feia anys que no ho vèiem...
A què es deu això? No ho sabem. Explicacions possibles, n´hi ha unes quantes: la crisi de les humanitats està desapareixent; els estudiants de Filologia Catalana i castellana troben feina; els nois i noies que anaven a l´Autònoma, amb la crisi es queden aquí... No ho sé. El que cal fer és mirar de mantenir la millora. La pregunta és, però: per què havíem empitjorat tant? Per què nosaltres vam davallar de 60 alumnes a 10? Per què l´Autònoma està amb 19 alumnes aquest any?... De fet, cal preguntar-se per què les filologies estan baixant; per què les humanitats estan baixant...
Això mateix: per què les Humanitats estan anant de mal borràs ? Una de les funcions importants de les Humanitats era construir nacionalitats. A través de la geografia, la literatura, la història... Per entendre´ns, les humanitats es posaven al servei dels estats nació o de les nacionalitats. El món global ha posat una mica en qüestió això. I per tant els discursos narratius que diuen que hem de justificar-nos com a nació pel nostre passat, ja són qüestionats. El discurs de les Humanitats lligat a la construcció nacional de cada país és molt difícil de fer avui. Avui l´únic discurs que es pot fer és el de futur: com ens ho podem fer tots junts per muntar Catalunya i que funcioni?
Per què hi ha hagut tan poc interès per les eleccions a rector d´una Universitat tan jove com la gironina? Pel mateix motiu pel qual altres coses de fora de la Universitat tampoc no funcionen. Hem anat introduint un concepte capital en el món que és el de la competició, que va lligat a la idea que només pot ser feliç el primer. Per definició, per tant, la majoria de gent és infeliç. Això acaba provocant a efectes reals l´individualisme. Tot el que siguin projectes col·lectius a la gent no li interessa. Ni Catalunya com a país, ni la Universitat. Hem anat compartimentant els estudis. Ara gairebé no hi ha lingüistes, sinó fonetistes o sintactòlegs! Això acaba fent que tots tinguem un petit àmbit de treball molt nostre però l´àmbit col·lectiu ens interessa molt poc, entre altres coses perquè si treballo pel col·lectiu hi perdó en l´individual. Això és una malaltia general.
El comiat de Josep Maria Nadal com a rector de la UdG després de 21 anys de dedicació fou amarg, amb alguns estudiants jugant a boicotejar el darrer acte. Quins records en guarda, de l´etapa de rector? Hi he pensat molt aquest dies perquè se celebren els deu anys de l´edifici de Dret. M´han demanat un escrit que ha actuat de magdalena proustiana... De l´etapa de director del Col·legi Universitari i de la de rector en tinc molt bon record; més de la de director que de la de rector, entre d´altres coses perquè sempre és més divertit anar a la contra per aconseguir el que vols. En els primer moments de la Universitat l´esperit és el mateix, però no del tot, perquè no tota la Facultat estava entusiasmada que es creés una Universitat. La Politècnica i la Universitat diguem-ne «literària» proveníem d´unes tradicions diferents. Per als diferents Col·legis Universitaris passar a ser Universitat era obrir-se una porta i començar a córrer. La Politècnica tenia una base de professorat que tenia difícil progressar en una Universitat perquè tenien en molts casos titulars mitjos, enginyers tècnics... Llavors me´n vaig sortir prou bé.
Va tenir, però, moments difícils, no? Dret estava molt malament: sense edifici, al Seminari, amb tres despatxos, tres aules i tres prestatgeries de la Biblioteca. Vam portar Dret als barracons, que va ser una millora molt grossa, però ens deien que quant duraria allò. Em vaig comprometre que en dos o tres anys com a molt marxarien dels barracons. Al cap de set anys encara hi eren. Llavors, quan vam desencallar el tema i vam exposar el projecte de Dret, es produí, el 12 de març de 1997, la inauguració de l´edifici del Mercadal. En un moment determinat vaig sentir uns xiulets: quinze o vint estudiants i una desena de professors van irrompre a l´acte i van començar a protestar per l´edifici de Dret. Allò em va revoltar. No m´ho esperava en una celebració. Vaig reaccionar malament. En lloc d´entendre que aquella gent estava emprenyada pel temps d´espera als barracons, em vaig aixecar i vaig fotre el camp de l´acte cridant.
Algun altre? Són dos que jo ajunto en un perquè per a mi són el mateix, tot i que hi ha un any de diferència: la vinguda de la Birulés i l´acte de presa de possessió d´en Joan Batlle. La Universitat va decidir que l´Anna Birulés, que era ministra del PP, certament, vindria a fer l´acte inaugural de la UdG. Per què? Primer: perquè era de Girona; segon: era del Consell Social de la UdG; i tercer: era la ministra que duia els temes lligats a totes les inversions pel Parc Científic. Alguns estudiants em van dir que no podia convidar la Birulés. Aquells que van fer venir gent clarament lligada al món de Batasuna i més enllà, i que jo no els ho vaig pas prohibir, pretenien que jo no pogués convidar la Birulés, que a sobre venia a donar-nos diners. Allà es produí una situació completament irracional. No vam acabar d´entendre´ns. Penso que aquells estudiants –ho vaig dir en el seu moment– no eren uns estudiants demòcrates. En aquell embolic, vaig dir que posaria el meu càrrec a disposició del Claustre i que posaria a votació que a la Universitat hi pot venir tothom, hi pot entrar tothom. Vaig dir que si no s´aprovava, me n´anava. Es va aprovar per una gran majoria, excepte els quatre estudiants que hi estaven en contra. Això va crear una enemistat amb els estudiants que es va mantenir molt de temps. Després, el dia que en Joan Batlle va prendre possessió hi havia convocat un acte. Quan els estudiants em van veure no em van deixar passar. Quan era pel mig, em van avisar que a dins de l´aula on es feia la presa de possessió hi havia els meus fills, els meus pares i alguns germans. Vaig dir que volia entrar i ells em van dir que no passaria. Vaig acabar entrant amb l´ajut d´un mosso d´esquadra. A dins vaig tenir un atac d´angoixa. En sortir, vaig dir als estudiants que eren uns feixistes. Era el que pensava i és el que penso. Potser ells no ho eren, però el seu era un acte feixista.
La percepció que es té a Girona de la Universitat és que és lluny de la ciutat... Per què? La gent a la Universitat va a la seva. Un professor que comença està obligat a fer mèrits curriculars per anar fent carrera acadèmica. Els mèrits curriculars els ha de fer amb els col·legues i per tant s´escriuen articles per als col·legues...
Això és d´una endogàmia total, no? És clar. Aquest tipus de funcionament està fent que la gent acabi tancada en el seu grup de recerca escrivint coses únicament per a grups de recerca paral·lels d´altres universitats que són els que li donaran el premi, el tram o la càtedra. Jo dirigeixo la Càtedra Casademont, amb xerrades al Casino i activitats diverses a la ciutat, i alguns professors m´hi ajuden. Però quins professors són? Professors que estan jubilats o que estan a punt de jubilar-se, que ja no han de fer mèrits...
Molta gent està d´acord que la primera gran transformació de Girona la van operar els germans Nadal des de l´Ajuntament i la Universitat. Com a exemple se sol esmentar el canvi de soldats i casernes per a estudiants i centres universitaris. Tanmateix, no faria falta ja una segona transformació? Falta utopia a la ciutat. Utopia que no vol dir plantejar tonteries i impossibles, sinó fixar-se objectius que probablement no es poden aconseguir d´una manera immediata i potser mai, però que en tot cas sí que és factible anar-nos-hi acostant. Si no planteges una utopia no aixeques mai el vol. En Quim deia «Girona és la Florència...» Què caram, això no serà mai Florència! Els Ufficci no seran mai aquí. Però entenem el que volia dir. Hem de deixar de ser la Girona grisa i negra i ser una Girona una mica més florentina. Poc? Bé, però una mica avui i una mica demà... Ara, això ha desaparegut molt. Potser també ha desaparegut del país, no ho sé... La imaginació que serveix per imaginar-te un somni que ens agradaria i després poder engrescar la gent dient «anem-hi»... És el que trobo a faltar a la Universitat, a Girona, al país...
