EL BOULEVARD

El nen que volia ser astronauta

Un gir d'última hora enfronta l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, a un repte i una responsabilitat històrics

10.01.2016 | 10:08
El nen que volia ser astronauta

El dia 5 de gener vaig anar a veure l´arribada dels Reis des de la balconada de la casa d´un amic davant de l´ajuntament de Girona. Començava a ploure després d´una hora i mitja de providencial recés de la tempesta que després de dinar amenaçava la sortida de la cavalcada. Sol, a la porta de la casa de la vila, Carles Puigdemont esperava Ses Majestats per donar-los la benvinguda.

Com que feia fred portava una bufanda vermella d´una enorme grandària, ampla i llarguíssima. Li vaig enviar un WhatsApp per preguntar- li si el roig pujat de la bufanda pretenia estovar la duresa de la CUP. Em va contestar fent broma respecte a la importància de l´estètica per endegar un procés revolucionari i em va convidar a pujar a l´ajuntament per saludar els Reis. Jo vaig haver de marxar però el periodista Lluís Falgàs, un dels homes més informats de Catalunya, es va quedar a xerrar amb ell.

Si he de fer un cert perfil personal de Carles Puigdemont, he d´admetre als lectors que no sóc gens objectiu i escric aquestes ratlles amb un punt important d´energètica emoció des de l´amistat que compartim des de la meva joventut, i ell des de la seva adolescència, també compartida durant molt de temps amb el meu germà Joan, que fou regidor de l´Ajuntament de Girona i president local de Convergència a Girona durant els anys que Carles va fer el pas de deixar el periodisme per passar a la política.

Era a principis de l´any 1979, jo en tenia 19 i ja treballava al diari quan un dia, amb en Jaume Font, vàrem anar a dinar un arròs de menú dels dijous a la Fonda d´Amer. Ens faltava un corresponsal del poble en una època en què treballàvem per canviar un model de diari oficial per un altre més proper als nous temps del país.

En Jaume Font va dir que el fill del pastisser Xavier Puigdemont tenia un nano que volia ser periodista. Vàrem anar a casa seva, la d´una família nombrosa on hi havia entre altres un noi de setze anys, en Carles, assegut al sofà amb camisa de quadres i un jersei ben vermell com la bufanda de l´altre dia. Vàrem resoldre els detalls, enviament de la crònica per la Teisa, la crònica del futbol, la dels plens municipals, les immediates eleccions locals, etc.

Tot això mentre els famosos Capricis i tota mena de llaminadures de Can Puigdemont, negoci que segueix endavant i progressant amb un germà d´en Carles al capdavant (quin torró de gema cremada, per cert!) apareixien sobre la taula. En sortir de casa seva en Carles em va demanar que volia escriure les cròniques en català –s´havia encetat ja cert bilingüisme al diari. Jo li vaig dir que tirés recte, que ho fes en català i que jo m´encarregaria d´arreglar-ho si hi havia problemes. Amb això vull dir que el seu compromís nítid amb el país i la catalanitat ha estat sempre per ell absolutament natural.

Des d´un independentisme desinhibit es va trobar molt còmode dins de Convergència perquè el va considerar l´instrument més eficaç per al país. Alguns consideraran que això és ser un catalanista pragmàtic però jo crec que en realitat ha estat un punt cardinal de la seva vida pública i professional buscar els millors instruments per construir país.

En Carles aviat va continuar la seva tasca al llavors Punt Diari, on va treballar molts anys. Abans de prendre´s un any sabàtic per conèixer Europa i la visió de Catalunya des de fora va tenir temps una nit, prenent una copa a L´Arc, d´explicar-nos a en Lluis Falgàs i a mi mateix que hi havia una cosa que es deia internet que canviaria el món. Reconec que aquella nit en Lluís i jo el miràvem sorpresos perquè no n´havíem sentit a parlar mai: «Carles, vols dir que no penses massa?».

Va posar en marxa iniciatives a la comunicació sempre en clau de catalanitat i de projecció exterior. Anys en els quals també va constituir una família amb la seva dona Marcela i després amb el naixement de les seves filles Magalí i Maria. Pocs dies després de la seva elecció com alcalde de Girona vaig anar a visitar-lo al despatx. He guardat algunes notes d´aquella trobada. Vàrem recordar l´emotiu discurs que va fer Ricard Dalmau trenta anys abans en la constitució del primer ajuntament democràtic.

Entre aquelles parets vaig retrobar ja investit com a alcalde una persona que sempre ha afegit a les seves responsabilitats la seva condició d´independent en el sentit de no ser sectari. Aquell matí el nen que de petit somniava ser astronauta era conscient de l´exigència que comportava la seva condició d´alcalde, que no serà molt diferent de les sensacions que tindrà a partir d´avui quan sigui investit President de la Generalitat de Catalunya en un gir insospitat de la vida.

Varen planejar dues idees a la nostra conversa. La primera és que només hi ha una cosa que un alcalde no es pot permetre mai i és tancar la porta a un gironí que necessiti la seva ajuda. La segona és que tot allò pel que lluiten les persones compromeses amb la vida pública, com ell des de jove, la llibertat, la igualtat, la justícia social, la catalanitat troba la millor expressió en el despatx de l´alcalde perquè tots aquells valors es concreten en una persona, amb nom, cara i ulls que té un problema. Endavant, doncs!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema