EL BOULEVARD

El 15-M

El que va començar com una acampada improvisada va acabar essent un canvi radical a la vida política

16.05.2016 | 14:27

El 15 de maig és Sant Isidre, patró de la vila de Madrid, per tant festiu a la localitat. Aquest any han traslladat la jornada al dilluns perquè cau en diumenge. També és festa a bona part d´Europa, a Barcelona on ho és tradicionalment (enguany també a Girona) perquè és la Pasqua Granada, l´anomenada, amb efectes pràctics, segona Pasqua. Quan el 15 de maig m´agafa entre setmana, acostumo a no moure´m de Madrid. És una època en què ja sol fer bon temps, és divertit passejar pel centre trobant gent guarnida de guapos y chulapas, dinar a Lucio o algun dels restaurants castissos del Madrid dels Àustries i si et lleves aviat, fins i tot, anar a menjar xurros i altres especialitats madrilenyes a la gegantesca plana que hi ha davant de l´ermita del Santo on es fa una mena de romeria. Un cop que hi era, em vaig acostar a un grup de fotògrafs i càmeres de televisió davant de la tremenda escena de la llavors presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, vestida de chulapa, amb el mantó de Manila a l´espatlla, braços fent nanses, fent repetitius girs d´uns 45 graus a esquerra i dreta i saludant la gent. Ja vaig explicar un cop que la seva cap de premsa, a qui conec molt, em va presentar i la lideressa posant-se a un parell de pams em va dir amb el to adequat a la festivitat i al seu guarniment: ¿ que pasaaaaa catalán, que te intimido?.

El 15 de maig de 2011 era cap de setmana com enguany i no vaig romandre a Madrid. Vaig saber per les notícies de les manifestacions que s´havien produït a moltes ciutats de l´Estat. El ­dilluns al vespre vaig sortir a fer els meu deu quilòmetres diaris tot caminant a un cert ritme, per entendre´ns com si arribes justet a agafar el tren. Vaig fer una bona estona pel Retiro i després ho vaig allargar fins la Puerta del Sol. No en sabia res, però després de trobar mitja dotzena de vehicles policials al carrer d´Alcalá, em vaig trobar que aquella plaça estava ocupada per uns quants centenars de persones instal·lats amb taules i ­cadires de càmping parades, sacs de dormir, una cosa molt precària però, en definitiva, allà eren.

Una noia em va explicar que la nit anterior, és a dir, la nit del 15, el dia de Sant Isidre, 20 o 30 nois i noies acabada la manifestació es varen quedar a xerrar una estona. Es veu que algú va proposar quedar-s´hi a prendre alguna cosa. La policia els va dir que d´acord, sempre que no embrutessin gaire la zona. La plaça del Sol és un lloc emblemàtic de Madrid, s´hi fan les campanes de Cap d´Any, hi acaben totes les manifestacions i un rajol a terra diu que aquell és exactament el quilòmetre zero de totes les carreteres nacionals radials. Vaja, el rovell de l´ou. Aquell vespre ja eren un parell de centenars.

Quan hi vaig tornar una setmana després, allò era tot un poblat, hi havia escenaris on es feien discussions polítiques i concerts, tendes de campanya, algunes roulottes, menjadors col·lectius, barraques-bar com les del passeig de La Copa a les fires de Girona, alguna instal·lació sanitària, tenien una ràdio, editaven un diari, hi havia un plató de televisió, etc... La Junta Eelectoral Central havia demanat que els desallotgessin per no interferir a la campanya electoral de les municipals que va guanyar el Partit Popular però el ministre de l´Interior, Rubalcaba (eren anys del socialista Zapatero al capdavant del govern), va optar per la prudència i no intervingué. Jo hi vaig tornar un parell de cops, especialment en descobrir una barraca on una parella cubana feien uns mojitos boníssims. Ja érem en ple estiu i venia de gust.

Vaig deixar-hi d´anar arran d´una mena de gastroenteritis que vaig atribuir a un abús dels mojitos i que en un dels grups de debat que jo escoltava atentament em ­demanaven si volia dir alguna cosa. En fi, que amb la calor seca i fastigosa del juliol es va degradar, semblava un camp de refugiats, nul·les condicions higièniques, la gent mig en pilotes, s´hi van instal·lar ­persones que no tenien res a veure amb el col·lectiu dels indignats, etc... El cansament de la gent, l´arribada de l´agost i una visita del Papa de Roma a Madrid va fer que, ­finalment, fossin desallotjats i amb ells totes les pertinences davant l´eufòria dels ­comerciants de la zona, que ja es declaraven arruïnats.

Aquest 15-M, que jo recordo a Madrid, perquè és on el vaig viure però que es va repetir a altres ciutats com a Barcelona i més modestament a Girona, està en la gènesi de la transformació de la vida política i dels moviments d´esquerra ja presents a la vida parlamentària. Un temps abans, passant davant de la seu del Cercle de Lectors hi havia unes desenes de persones, especialment joves. Vaig preguntar. Hi presentaven un llibre de 30 pàgines que era tot un best-seller mundial, Indignez-vous!, títol de fàcil traducció. L´autor era un escriptor i diplomàtic ­francès de 93 anys Stephàne Hessel, curiosament fill del matrimoni en què es va basar Truffaut per la seva pel·lícula Jules et Jim. Els organitzadors varen instal·lar una pantalla al carrer per seguir la seva conferència. Demanava a la gent jove que esclatés. Certament alguns l´han seguit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema