Entrevista - Joan Laporta

"Puigdemont no es doblegarà"

09.10.2016 | 15:03
"Puigdemont no es doblegarà"

Va presidir el Barça entre 2003 i 2010, una de les etapes de més èxit del club i sobretot del seu equip de futbol, que va guanyar, entre d´altres, dues Champions, un mundial de clubs, una Supercopa d´Europa, quatre lligues i una Copa del Rei; cordial i controvertit, també ha fet política i elogia Carles Puigdemont

Nascut a Barcelona l´any 1962, és pare de 3 fills. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (1984), és soci fundador i titular del bufet Laporta & Arbós, Advocats Associats. Com a president del Barça, va dotar el club d´un clar missatge catalanista, va posar Unicef a la samarreta, va apostar per Pep Guardiola com a entrenador i va fer fora de l´estadi els ultres Boixos Nois. En l´àmbit polític, ha estat diputat al Parlament i regidor a l´Ajuntament de Barcelona.

Vostè té arrels gironines... Tinc un 25% de gironí. El meu avi, de la Jonquera, era el més petit de 21 germans i encara la família hi té alguns terrenys.

Amb l´avi i el pare metges, vostè va anar cap a Dret? Jo també volia ser metge, i del Clínic. El que passa és que als Maristes de la Immaculada, al passeig de Sant Joan, vaig treure un 6,5 de mitjana a COU i, per fer medicina, es necessitava un 7,2. Llavors, com que el bessó del pare feia d´advocat, em vaig decantar pel Dret. Com es deia en aquell temps, el nostre era l´únic bar de Barcelona que tenia Facultat i, a més, unes companyes més que fabuloses.

De l´oposició de l´Elefant Blau a president del Barça 
Les circumstàncies. El meu mòbil vital, almenys de jovenet, tampoc no era ser president del Barça. En tot cas ser davanter centre!

Quina va ser la seva decisió més important en els seus anys de presidència?
Des del punt de vista social i institucional, posar la Unicef a la samarreta del Barça. Vaig dir que seria la samarreta més valuosa del món. I consti: tota la junta em va donar suport. Betwin ens oferia 110 M€ per portar el nom a la samarreta. El Barça fent propaganda d´una casa d´apostes? No ho veia clar. Havíem de col·laborar a fer un món millor. Propagar el futbol al món, entre la quitxalla més necessitada, i el joc net, amb valors. Unicef va posar el Barça al món.

Però, avui, portar Qatar a la samarreta deu ser una necessitat
No. És un error històric. 35 M € són molt pocs diners per al Barça. El Manchester n´ingressa gairebé el triple.

En el terreny esportiu ens dirà que la decisió més important va ser fitxar en Guardiola, tot i que anava a la candidatura adversària de Bassat...
Vaig dir a la gent que si Guardiola volia venir d´entrenador, molt bé, però no pas de secretari tècnic com anava a l´altra candidatura. Em van assegurar que el que volia era entrenar. El vam fer responsable de l´equip de Tercera.

Ben aviat en vaig tenir molts bons informes, fins i tot del Txiqui i de Cruyff. Quan Cruyff l´encertava em deia: «¿Ves? Ya te lo dije». I quan l´espifiava, també. Ell no s´equivocava mai. Bé, doncs jo, ho vaig deixar anar en un dinar de Nadal. «Si no guanyem res amb el Rijkaard, poso en Guardiola al davant».

Algú s´escandalitzà. Ho vaig dir al Rijkaard, que era tot un senyor. Hi va estar d´acord. Fins i tot proposà que Guardiola seguís el primer equip, per així poder agafar experiència. Quan li vaig exposar al Pep, com a possibilitat, em va respondre que jo tenia opcions menys compromeses. «Però la que m´agrada és la teva». «No tindràs collons», em va respondre. I allà mateix, en un dinar , ens vam clavar a riure: «És que amb mi, ho guanyaràs tot». «Et poses a fer part de l´equip del Rijkaard?» «No. La meva obligació, enguany, és pujar l´equip a Segona B». Ho va fer i després ho vam guanyar tot: Lliga, Copa, Champions, Supercopa d´Espanya, Mundial de Clubs...

La filosofia del Barça és la del tiqui-taca
Això és sols una caricatura d´una manera d´entendre el futbol com un joc d´equip. Però la nostra filosofia és molt més ambiciosa. És la del joc net i dels valors. I aquesta ve de lluny.

És veritat que van estar a punt de fitxar Beckham?
Ens va trucar en Jordi Cruyff, tot informant-nos que no estava bé i que volia marxar d´Anglaterra. En Sandro i jo vam anar a Heathrow i hi vam signar un preacord confidencial amb el director general del Manchester United: si guanyàvem les eleccions, ens el venien; després, vam anar a Montecarlo, ens vam trobar, però es va donar per feta una cosa que tot just s´estava gestant. Per pressionar el Madrid ho varen publicar a una web. Malgrat jo deia que havíem firmat només amb el Manchester, tothom va començar a dir que ja estava fitxat. I actuà Florentino.

Personatges que ha conegut i que l´hagin sorprès en el tracte proper?
Diversos. Per exemple, l´expresident de l´Atlético, Gil y Gil. O el mateix Berlusconi, que si et convidava a una recepció podia recitar poemes o cantar i et regalava un cedé enregistrat per ell. O Julio Iglesias, que una vegada em va dir «si yo fuera catalán, sería como tú». Amb en Julio, una vegada vaig haver d´intervenir perquè volien que anés a cantar a Urbezquistan. Em vaig assabentar del seu catxet i els ho vaig dir pensant que desistirien. «Si ve, el tripliquem», fou la resposta. I hi va anar i es pensava que m´havia de pagar la comissió d´intermediari...

Va tenir l´encert d´acabar amb la violència al Camp Nou
M´ho ha agraït molt gent, però vaig passar molta por. La cosa començà quan el cap de seguretat em va venir a dir que els d´aquell sector volien entrades i diners. No podia ser! Érem un forn de catalanitat, nosaltres! Qualsevol persona normal també ho hauria fet. Llavors no en vaig veure la perillositat. M´hi vaig negar. Em van tirar bengales i cada multa costava més que el que demanaven.

Una cosa eren els Boixos i l´altra mafiosos que traficaven amb droga, alcohol i prostitució, servint-se de les grades del camp Nou. Vaig dir que res de res, i em vaig trobar pintades a casa: taüts, una diana, amenaces de mort. Ho vaig anar a denunciar.

Totes les forces de seguretat em van dir que si m´hi posava seriosament em farien costat. «Si la meva dona i els meus fills em diuen que plegui, ho faig». Van anar identificant gent, excloent-la de l´estadi. A una trentena de persones no la podíem fer fora i els vam fer una mena de gàbia de vidre. Recordeu el que em cantaven? «Laporta, hijo de puta, no nos ­echarás...».

Un dia, a Saragossa, també m´ho van cridar i un altre sector cantà: «Laporta, cabrón, España es tu nación». El president em va dir. «Tu aplegues unanimitats per totes bandes». Vaig saber que tenien un catau al camp amb tot de coses seves. Vaig donar l´ordre que o ho venien a buscar o l´endemà totes les seves endergues estarien fora de l´estadi. Ho vaig complir. La veritat és que va ser molt dur.

Sempre he dit que el Barça em va costar el matrimoni. Viatges, menjars a fora, juntes fins a les petites... Quan em van amenaçar els fills, pitjor. La policia ens va voler posar seguretat. Finalment la FIFA ens va fer un reconeixement per haver acabat amb la violència, la xenofòbia i el racisme al Camp Nou.

No tot van ser flors i violes. Les fotos al Luz de Gas amb el xampany damunt, el remullat en la piscina amb la corbata al cap, posar-se «com un bacó» i allò de «cigalero» no devien col·laborar al seu prestigi
És cert. Érem joves, ens van sortir les coses prou bé, i vam tenir una crisi de creixement. La del xampany era d´una celebració i, tampoc no l´hauria volguda. Però tenia periodistes «amics» que «robaven» fotos per deixar-me malament.

La de la piscina fou en un casament a Ravello. Jo estava fent cantar l´himne del Barça a uns amics, van tirar els nuvis a la piscina i servidor va anar al darrere. Les reunions a la nit, el sopar de càtering o de qualsevol manera en els viatges, etc, certament em van fer engreixar i ho vaig expressar d´aquella manera perquè tinc el meu amor propi. Allò de «cigalero» va ser en un tour de force dialèctic amb un home tan seriós com l´economista Sala i Martín.

Va dimitir Rosell, certa premsa se li posà d´esquena, en Pep volia despatxar Eto´o, amb Deco i Ronaldinho...
De premsa, encara n´hi ha que no li caic bé. L´Eto´o em va dir que si el Deco i el Ronaldinho no s´hi feien més, perdríem la lliga. I va ser cert. Quan en Pep declarà que, amb en Messi, els altres davanters serien Henry, Bojan i Eto´o, aquest en tercer lloc, m´ho vaig veure a venir. Em va esperar un dia al garatge, perquè era així: se saltava l´escala de comandament. «¿Me queréis fuera?» «Si et vols quedar, has de seduir el Pep i no posar-te a parlar en francès al vestidor quan una ordre seva no t´agrada». Tots recordem la vegada que en Pep volia que jugués d´extrem i ell li deia que no al mig del camp. La seva sortida estava cantada.

Què en pensa quan els mitjans publiquen que l´actual Junta s´està plantejant retirar l´acció de responsabilitat contra vostè i alguns dels seus directius per aturar així el recurs presentat per la mateixa junta a la sentència que exonerava tots vostès?
Ho he sentit a dir tants cops i mai no han mogut cap dit que... ja no em crec res. Haurien pogut fer patir menys determinades persones. Vam guanyar la primer instància i ja s´ha vist la segona del 21 de setembre. Ara diuen que es votarà en l´assemblea de compromissaris? Doncs, molt bé. El que hauria de fer l´actual junta és donar les gràcies i demanar perdó per haver volgut desprestigiar i arruïnar certes persones.

La seva Junta es trobà el 2003 amb força diners...
Hi havia 123 M € i el 2010, quan ens en vam anar, n´hi havia 480. Ara, amb 6 anys, han passat dels 480 M€ als 600 M€. No hi veig una gran gestió.

Quan serà el moment oportú per vendre en Messi?
Espero que mai. És l´artífex veritable dels èxits que hi ha!

On jugarà el Barça el 2020?
On vulguin els socis. No ens preocupa. Ens voldrà tothom, França, Itàlia, Alemanya... I Espanya, també. Una lliga europea? S´ha intentat, però no ens posarem mai d´acord ni amb els diners ni amb els arbitratges. Una lliga tancada tampoc funcionaria. Una NBA a l´europea en futbol podria ser fins i tot contraproduent.

Quin era el pressupost de les seccions?N´hi hauria d´haver més?
Era de 35 M€ i el bàsquet se´n menjava bona part. Si es fes cas de la gent, tindríem seccions d´escacs, de ping-pong, de bicicletes... Però no tot pot anar a càrrec del primer equip de futbol. Nosaltres vam acabar cercant espònsors per a seccions més petites.

Què pensa de la remodelació de l´Estadi?
Un error històric. A nosaltres ens va costar molt de consensuar un conveni amb l´Ajuntament, en temps de l´alcalde Hereu, i amb els veïns del barri de les Corts per a l´Espai Barça: exactament, cinc anys. Vuitanta-cinc despatxos d´arquitectura de tot el món van participar en els projectes. Van quedar al davant Carles Ferrater Lambarri, Jacques Herzog, amb un projecte boníssim, però que pujava a 400 M€, Norman Robert Foster, que va guanyar el concurs.

Jo hagués preferit el Carles, que va presentar un projecte extraordinari. El resultat, però, va ser ben net. El Foster estava entusiasmat. La nova junta s´ha carregat aquell projecte a base de tallar i enganxar; ens ha imitat sense haver obtingut, encara, cap conveni amb l´Ajuntament. Crec que un estadi de Foster hauria estat un reclam de ciutat.

Li agradaria tornar a ser president del Barça?
Ara, sí. I no penso afegir cap més paraula.

Què el portà a la política i a fundar el 2010 Democràcia Catalana (DCat)?
Els 90 havia ingressat al Partit per la Independència, de la Rahola i en Colom. Jo vaig pujar al carro perquè, havent estat president del Barça, em semblava poder aportar un plus al país i al procés que, llavors, tot just s´engegava. DCat s´integrà al moviment Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que va obtenir els diputats que va obtenir.

Quatre escons al Parlament: Bertran, López Tena, Strubell i vostè. Es van haver d´integrar al grup mixt. I amb López Tena sembla que no es van entendre gaire. Vostè sempre donava suport al president Mas i, a les municipals de 2011, DCat s´uní a Barcelona amb ERC i Reagrupament, en la coalició Unitat per Barcelona i va sortir elegit regidor.
Al grup mixt hi vaig aprendre de tot. I també vaig aprendre en el meu pas a l´Ajuntament barceloní. Per exemple, que l´execució política és més lenta que la de l´empresa privada. Vaig pencar molt. Conservo amics i lleialtats amb la majoria de polítics. I, cert, donava suport a Mas perquè era el més sòlid d´aleshores. Al final de la legislatura m´ho va reconèixer i em va agradar que ho fes.

Des del punt de vista humà...?
Entre els polítics hi ha gent molt més preparada i valuosa del que la gent es pensa; si es dediqués a l´empresa privada guanyaria molt més diners. Es treballa molt i la feina llueix poc. La gent sol ser molt injusta amb els polítics: per quatre cràpules que hi ha, la majoria és gent vocacional, disposada a treballar moltíssim.

Ara és molt amic del president Puigdemont, vostè. Aquest estiu era al famós àpat de casa de la Rahola...
És un honor que me n´enorgulleix. No s´hauria pogut trobar cap persona millor per substituir el president Mas. És un home cabal, que té les coses molt clares i que no es doblegarà. Per a ell, la qüestió de la moció de confiança obligada per la CUP en no pactar els pressupostos no la podia plantejar millor. Des de l´inici de l´estiu que deia que la confiança no la pensava pactar; es té i s´atorga o no és té. En una situació de màxima complexitat, havent de torejar amb bèsties que podrien fer-li mal, Puigdemont porta el timó al ritme que cal. Ens deia que no pensava negociar ni condicionar res. I així ha estat.

La situació d´Espanya sense govern ajuda o no al procés? Crec que el beneficia més que perjudicar-lo. Si ara ja van com van, maneflejant tribunals i la fiscalia, quan s´hagin normalitzat, tindrem tota la seva artilleria en contra. 

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema