«El Peralada és el gran favorit de la categoria»

Exjugador internacional del Barça (1984-89), del Betis i del Sant Andreu, Calderé busca triomfar com a tècnic des de fa gairebé 20 anys. Ara, amb 57 anys, busca reivindicar-se amb l'Olot

24.11.2016 | 10:59
Ramon Maria Calderé, ahir, al camp de l´Olot

El Calderé jugador s'hauria entès amb el Calderé entrenador?

Hi ha una similitud entre tots dos, que és la forma de ser passional que tenia el Calderé futbolista, fins i tot a vegades massa, i que també té el Calderé entrenador, tot i que a través de les experiències viscudes he aconseguit trobar un equilibri. Aquesta forma de ser a vegades m'ha portat a tenir alguns disgustos, per culpa meva. Ho he equilibrat i ara hi ha un Calderé diferent.

En vint anys a les banquetes no ha aconseguit arribar al futbol d'elit. Què li ha faltat?

L'argument que li deia abans imagino que m'ha passat factura en l'aspecte negatiu. Ho accepto. Però sempre dic que si no estic a Segona A, que és allà on comença l'autèntic futbol professional, i que amb tota modèstia, penso que estic preparat per entrenar-hi, també ha estat per altres factors. Entrenar a Segona A és la fita, però segurament una sèrie de coses m'han perjudicat. S'ha creat una imatge meva equivocada perquè no se m'ha conegut de prop. Molta gent que m'estima m'ha dit que ara em veu més pausat.

Vol dir que el seu caràcter ha frenat l'interès d'alguns equips a l'hora de fitxar-lo?

És possible. He tingut possibilitats d'anar anys enrere a Segona però no s'ha concretat. Esclar que sempre hi haurà altres raons, perquè jo sempre dic que si no hi he arribat és per alguna cosa. Dit això, i malgrat que tingui una edat avançada, física, no interior, que encara tinc molta energia, aquesta fita la mantinc viva. Entrenar a Segona A no ho he descartat, ni molt menys. Hi ha dos camins: un l'he descartat, que vingui un director tècnic de Segona A i digui confio amb en Calderé com a entrenador; però n'hi ha un altre, i en això estic, que és aconseguir-ho jo amb els mèrits propis ascendint un equip. La millor manera és pujar un club de Segona B a Segona A i que tingui el dret contractual, si ho aconsegueixo, de quedar-me a Segona A. Almenys per poder-hi debutar.

El veig realment il·lusionat.

Sí. Molt. La il·lusió sempre hi serà. És una fita que espero aconseguir. El dia que perdi aquesta passió, il·lusió, motivació, qualificatius que intento transmetre a la plantilla, em dedicaré a una altra cosa.

Com li arriba la proposta de l'Olot?

Olot és un lloc del qual tothom parla molt bé. I els que estem al món del futbol ho sabem. Jo havia acabat la meva etapa al Castelló i estava al Sant Andreu de director esportiu, vam estar fins i tot a punt de comprar el club amb una empresa esportiva amb la qual col·laboro i treballo, tot i que no va ser possible. Així va sorgir la possibilitat de venir a Olot, després del desencís que havien tingut pel descens a Tercera. Em va semblar que era el lloc ideal, pel què comenta la gent, que és un club estable, on deixen treballar i que al darrere té una gran afició. Jo mateix no nego que d'alguna manera em vaig oferir, no directament, però a través d'una persona vinculada al món del futbol ells sabien que jo estava interessat a formar part dels candidats a ocupar la banqueta. És un moment important per al club per recuperar la categoria de bronze... i a partir d'allà, Déu dirà.

Quins tècnics l'han inspirat?

Molts. Però em va marcar molt Terry Venables, que és un anglès que potser el futbol que oferia al Barça no és el que estem acostumats a veure però que em va permetre aprendre què és la pressió, l'estratègia... i amb això ens va fer campions. I no vam guanyar la Copa d'Europa a Sevilla per una autèntica pena. De Luis Aragonés vaig aprendre el vincle que has de tenir tu com a entrenador amb el vestidor. Sabia transmetre molt a la plantilla. D'ell em quedo amb una frase, que és molt bona, i que també repeteix sovint Juanma Lillo: «Ramonet, al jugador se l'ha de tractar de dilluns a dissabte com a persona. I el diumenge el jugador és jugador». Aragonés ho sabia fer molt bé. Sabia marcar aquesta diferència. La llàstima va ser que no vaig poder treballar amb Johan Cruyff. Quan va arribar vaig fer amb ells la pretemporada a Holanda però vaig acabar traspassat al Betis. Vaig veure una mica la metodologia d'entrenaments que duia i sempre he pensat que va ser una pena no haver-lo pogut conèixer més temps, viure allò. Al Barça també vaig treballar amb Menotti, que va ser qui em va pujar al primer equip.

L'ha seduït mai deixar d'entrenar per fer d'analista als mitjans de comunicació?

Ho vaig provar l'any passat amb en Lluís Canut, un fenomen. Feia anys que m'ho proposava, pel meu tarannà extrovertit, i jo li deia que no, que això de sortir a la televisió no era per a mi. A mi m'agrada parlar de futbol però en un bar, no davant les càmeres. En Canut m'insistia i em deia que jo, com que dic el que penso, surto dels tòpics i que això seduiria l'audiència, tot i que algun dia pogués cagar-la amb algun comentari. L'any passat, estant de director esportiu al Sant Andreu, ho vaig provar anant a l'Efectivament. I em vaig trobar a gust.

Quina serà la clau del derbi?

Els jugadors. El talent. El Peralada en té molt, de talent. I encara que diguin que són un filial, no tenen res a veure amb això perquè disposen de jugadors molt contrastats. I ho dic jo, que sóc amic de Quique Cárcel. Sap què vaig fer quan vaig entrar a fer de director esportiu del Sant Andreu? Com que era una cosa nova per a mi li vaig trucar perquè m'expliqués quatre coses. Jo me n'hauria pogut anar a Manchester a veure en Txiki Begiristain, o a Sevilla amb en Monchi, però demano consell a una persona que ha demostrat la seva vàlua a l'Hospitalet i al Girona. Vaig anar a casa seva un dia i em va donar quatre detalls, tot i que ell ja em va dir que encara em veia com a entrenador. Estic convençut que ell i Machín aconseguiran pujar el Girona a Primera. Tornant al Peralada, és normal que vulguin pujar de pressa a Segona B i la millor manera és quedar primers. I com que Cárcel és un tio llest ha fitxat jugadors com Corominas, Vallho, Keita, Víctor Alonso... gent que no és prototipus de filial.

Els registres de punts del Peralada i de l'Olot el sorprenen?

El favorit aquí és el Peralada. I no ho dic per dir, a mi m'encanta la pressió. N'he tinguda des que vaig sortir del poble, quan era petit. Cada any al Barça tenia pressió, si volia pujar de l'infantil al juvenil. O del juvenil al filial. O d'allà al primer equip. O un cop assolit això, guanyar títols. Pressió n'he tinguda tota la vida. El Peralada és el gran favorit de la categoria, perquè s'ha gastat calers, té jugadors impressionants, un entrenador collonut. No vull treure'm pressió. Però repeteixo, l'autèntic favorit, per les prestacions que li dóna el Girona, és el Peralada. Que l'Arnau no ho vol dir? Que no ho digui. Nosaltres lluitarem per estar al més amunt possible. A mi m'han dit que el primer objectiu és estar entre els quatre primers, i en això estem. Nosaltres lluitarem la possibilitat d'estar més amunt que ells, però alerta amb el Vilafranca. Els he vist jugar fora de casa i són espectaculars, amb un futbol atrevit i diferent que va fer molt mal al Peralada diumenge passat. Tenen un contraatac impressionant, amb gent com Oribe, Aday, Santi Triguero... Dit això, em sorprèn la quantitat de punts que estem traient aquests tres equips, són números de rècord.

El partit no serà decisiu però si guanya l'Olot tindrà un coixí de 5 punts força interessant...

No, no serà decisiu, això està clar, perquè queda molt encara. El que m'agradaria que fos diumenge és una gran festa de futbol. Tots dos equips juguem molt bé, tenim artistes per fer-ho a la plantilla. M'agradaria fer gaudir la gent. El de la segona volta ho serà molt més, de decisiu, si mantenim aquest ritme, segurament per establir l'ordre a la classificació en les primeres posicions. Alerta, però, que al futbol les he vistes de tots els colors.

Cruyff, Pep Guardiola o Luis Enrique?

Jo sóc de Guardiola. Ho he dit sempre. I he rebut crítiques per tot arreu. Guardiola va aportar molt. Cruyff a mi em va descartar i vaig marxar al Betis, i ho respecto, i no per això el critico, al contrari. Ja m'hauria agradat, a mi, poder entrenar-me amb ell. Guardiola aporta unes innovacions tremendes. És intel·ligent, potser massa obsessiu, però va ser un innovador. Luis Enrique també n'ha fet, de coses, com ara un atac més ràpid, ha mostrat un altre camí, però en el fons sóc més guardiolista sense que això sigui cap crítica. Ara estic convidat per anar a Manchester amb dos amics de Cambrils que són íntims de Domènec Torrent. Quan en Pep estava al Barça B em va trucar abans del play-off per demanar-me què pensava de les promocions i com afrontar-les. Més tard, jo li vaig demanar consell quan estava al Terol i el que em va dir em va funcionar i encara avui ho aplico.

Calderé i el Girona tenen clavada la mateixa espina: el Lugo.

El Girona ja hauria d'estar a Primera però el futbol és un joc d'errors i fins que l'àrbitre no xiula... jo sempre ho dic, això, als jugadors. No es tracta de ser trampós, es tracta de saber jugar l'altre futbol, que també existeix. Aquells últims minuts no s'havien d'haver jugat a res. Queden dos minuts, doncs no es juga més. Això ho ha fet Camacho, Aragonés... tothom. I jo encara tinc clavada l'espina del Lugo amb el Sant Andreu (l'any 1992 els gallecs van pujar a Segona A després d'un partit marcat per l'escandalosa actuació arbitral del col·legiat Japón Sevilla). Vam ser víctimes d'un robatori increïble. Algun dia el Sant Andreu estarà a Segona A i el Girona, a Primera. El futbol els ho deu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema