Gairebé noranta gironins esperen un trasplantament d´òrgan. En total, a 31 de desembre de l´any passat, 86 persones d´arreu de la demarcació estaven en llista d´espera per rebre un òrgan: el grup més nombrós, amb 69 pacients, és el dels que esperen un trasplantament renal; nou persones estan a l´espera d´un fetge, cinc necessiten un cor; dos, un pulmó, i un, un pàncrees, segons les dades facilitades per l´hospital Josep Trueta de Girona.
D´altra banda, durant el 2014, 66 pacients més de les comarques gironines van rebre un trasplantament: 43 de ronyó (set d´un donant viu), a 17 se´ls va trasplantar un fetge, tres gironins van ser trasplantats de cor i tres més de pulmó.
El temps d´espera per aconseguir un òrgan, explica la coordinadora de trasplantaments de l´hospital Trueta, Núria Masnou, depèn tant de la víscera com de les característiques del pacient. «Els trasplantaments renals són els que més s´esperen, perquè hi ha un tractament substitutiu quan el ronyó falla, la diàlisi, i pots anar posant gent a la llista; en els altres casos, si no surt l´òrgan, pots acabar morint mentre esperes, cosa que passa en un 6% dels casos».
Tot i això, explica Masnou, la llista dels òrgans que no són el ronyó «se sol netejar cada any, per exemple, de pulmó hi entren uns 60 o 70 pacients catalans l´any i són les operacions que fem».
«A la llista de trasplantament de ronyó hi ha un romanent a Catalunya d´unes 900 persones, i estem potenciant la donació en viu perquè hi ha franges d´edat que, si no, passarien molt temps esperant», explica, ja que els anys que té el pacient també són un factor a tenir en compte a l´hora d´un trasplantament. «La gent gran sol estar trasplantada al cap de l´any de ser a la llista, però en el cas dels de mitjana edat els costa més si no troben un donant viu. I en el cas dels trasplantaments pediàtrics, encara és més difícil», detalla.
I és que el perfil del donant ha canviat en els darrers anys, ara el majoritari és el d´una persona d´uns 60-70 anys i un 30% superen aquesta edat. Si el donant tradicional era el d´un jove en mort encefàlica després d´un accident de trànsit, ara les víctimes d´un sinistre representen només el 4%. «Ens hem anat adaptant, ara acceptem pacients més grans, que tenen hemorràgies cerebrals, i que potser abans rebutjàvem perquè no teníem a qui posar aquests òrgans, perquè és recomanable que el receptor sigui d´una edat similar. Les millores mèdiques ens permeten posar cada cop gent més gran a la llista, estem trasplantant de ronyó pacients de 70 anys llargs i està molt bé, perquè els millorem la vida», constata la doctora Masnou.
Doblar les donacions
A Girona només es poden donar òrgans al Trueta, on cada any hi ha entorn d´una desena de donants multiorgànics. El 2013, van ser nou i l´any passat, vuit, tots de mort encefàlica, segons les dades de l´Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT). L´objectiu, explica Masnou, és que la xifra augmenti a mesura que s´implanti el model d´organització territorial de donació, en què s´està treballant a llarg termini. «Hauríem d´arribar a doblar l´activitat, si tot va bé», diu, i explica que per això cal fer pedagogia entre els professionals, els pacients i les famílies, que són els que acabaran tenint l´última paraula. Per ajudar-les a decidir, el Departament de Salut ha impulsat una declaració voluntària a la seva carpeta personal que, malgrat que no té validesa legal, pot ser «una empenta» perquè els familiars s´acabin de decidir.
Segons les dades de l´OCATT, un de cada cinc casos que arriben al coordinador acaben amb una negativa familiar:«És molt poc, això només vol dir que quatre de cada cinc diuen que sí. No tothom pot o vol donar. Depenent de com puguis gestionar el teu dol, podràs donar resposta o no. És un moment de bloqueig emocional i la persona no pot fer més del que fa. Molts et diuen: "si pogués esperar un dia, dos, a pair-ho, diria que sí, però ara no puc"». «El que està clar és que zero negatives no les tindrem mai», conclou.
