Jo crec que no. La realitat és aquesta, la qual es pot veure en exposicions com 'Costures a flor de pell' o 'The scar project' i no a tothom li agrada veure-la. A mi també em costa veure-la, la veritat. Cada càncer de mama té (en la seva immensa majoria) la seva cicatriu, totes elles diferents i en el fons totes iguals, però la societat prefereix veure el llaç rosa.
The scar project
Moltes vegades quan pensem en el càncer de mama ens centrem en l'alt percentatge de curació (bé!) Però passem per alt les seqüeles físiques i psicològiques que comporta la malaltia per a una dona. Moltes no es reconeixen en el mirall, les cicatrius passen a formar part de la teva vida i assumir-ho no és fàcil.
Moltes necessiten ajuda psicològica i l'AECC aquí per a elles, així com moltes de les associacions de dones a nivell local o provincial, però hi ha moltes altres que no saben on anar. La investigació per frenar aquesta xacra és fonamental, però jo plantejo ... per què no pensem en el ARA? En que hi ha moltes dones que necessiten ajuda ARA, avui, en aquest moment que veuen els seus cossos i senten que ja no són atractives, que no s'atreveixen a mostrar-se davant les seves parelles. Això passa, és real i està passant ARA. Pensa-ho, estàs preparat per veure a aquestes dones? Amb les seves cicatrius i els seus cossos tal com són. Doncs ho sento, però quan ens traiem el llaç, es cau el mocador del cap o deixem de comprar productes tenyits de rosa som així. Així de reals.
