· SEXUALITAT I PARELLA

La por al compromís

«Al darrere d'aquesta por i de la incapacitat de construir una parella estable hi pot haver moltes coses»

11.04.2016 | 07:03
La por al compromís

Segur que coneixeu algú que encadena relacions de parella breus. És aquell amic o aquella amiga que coneix algú, s'enamora (moltíssim), comença una relació de parella meravellosa que serà la definitiva, al cap d'uns mesos comença a veure que no era tan meravellosa, es desencanta i li posa punt i final. Al cap de ben poc, coneix una altra persona i s'enamora (moltíssim), comença una relació de parella meravellosa que serà la definitiva... i així fins a l'infinit. Potser us passa a vosaltres mateixos. És un fenomen molt habitual que té a veure amb la confusió entre l'amor i l'enamorament, amb la immaduresa i, sobretot, amb la por al compromís.

Encadenar relacions de parella molt curtes no té res a veure amb la mala sort. La persona de la qual ens enamorem i després rebutgem no és la responsable del trencament: la relació no s'acaba perquè l'altre no sigui prou atractiu o prou llest o perquè sigui massa avorrit o massa pijo o massa hippie o passi massa hores amb el gos. La relació s'acaba perquè qui encadena relacions de parella, encara que no se n'adoni, en el fons no es vol comprometre. Per què no es vol comprometre? Generalment, perquè no està preparat o perquè està mort de por.

Hi ha persones que no volen una relació de parella estable i que es decideixen, volgudament, per aquest tipus de relacions. Aquí no hi ha cap problema, cadascú ha de poder viure la vida que vol i de models n'hi ha molts. Però és molt important que tinguem clar què volem, perquè no sempre és fàcil saber què decidim lliurement i què decidim moguts per la por.

D'altra banda, si ens decidim per aquest tipus de relacions curtes, és innegociable fer-li saber a la parella d'una manera molt clara: «No tindrem una relació de parella llarga, només m'interessa la passió, passar-m'ho bé, quan tot això s'acabi la relació s'acabarà». Només essent així de clars és possible que trobem algú que estigui exactament al mateix punt i que pugui viure una història de passió amb nosaltres sense patir.

Però la gran majoria, els que no acabem de trobar una relació de parella estable però la desitgem, què poden fer? Primer de tot entendre molt bé la diferència entre l'amor i l'enamorament, perquè si ho confonem, és possible que quan s'acabi l'enamorament ens pensem que s'ha acabat l'amor.

I no és ben bé així: justament quan s'acaba l'enamorament és quan comença l'amor. Els que van encadenant parelles les deixen just en aquest moment; no són capaços de fer el pas de l'enamorament a l'amor. L'enamorament té a veure amb hormones descontrolades, amb un desig sexual molt alt, amb l'enlluernament. Quan marxa tot això (perquè sempre marxa) ens trobem cara a cara amb la nostra parella i aleshores, aquí, és quan podem decidir construir l'amor. Que té a veure amb la voluntat, amb el compromís, amb l'estimació profunda, amb fer la teva vida però ben acompanyat.

Evidentment, és clar, pot ser que ens hàgim equivocat i que la persona que veiem no ens agradi. Aleshores la relació s'ha d'acabar. Però si ens passa sempre el mateix ja no és una qüestió de mala sort, aleshores hem de veure què ens està passant a nosaltres. Hi ha persones que estan enganxades a les sensacions de l'enamorament, les necessiten. És un estat molt típic de l'adolescència, que a vegades es pot allargar anys i ens pot fer quedar encallats.

La por al compromís va de la mà de la immaduresa i està gairebé sempre al fons d'aquestes confusions. Com es cura? Essent realistes, tocant de peus a terra, deixant de fantasiejar, veient la realitat ben clarament. Es tracta de fer-se gran, de madurar, d'integrar les emocions i la raó, de no deixar que els sentiments ens inundin. És possible també que tinguem al cap experiències de parelles estables desagradables, nostres o del nostre entorn, i que ens hàgim fet una idea molt negativa del que significa aquest tipus de relació. Que tinguem por que la nostra parella ens fagociti, que deixem de ser nosaltres mateixos. És important no oblidar mai que, tant si tenim parella com si no la tenim, el més important és ser feliç, i que a dintre d'una relació estable també es tracta d'això. Això potser ens tranquil·litzarà.

Al darrere d'aquesta por i de la incapacitat de construir una parella estable hi pot haver moltes coses.

De tot se'n pot parlar i gairebé tot es pot solucionar. Us animo a posar-ho a sobre la taula si fa temps que esteu encallats en aquest punt. Molts ànims!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema