Tenen necessitats sexuals. Exactament les mateixes que la resta dels mortals. Però per a les persones amb diversitat funcional (un 10% de la població) les relacions íntimes són un tema tabú. L'objectiu és garantir l'habitatge o el treball. I el sexe? Un projecte pioner a València ofereix assessorament, tallers i fins i tot acompanyaments sexuals a persones discapacitades. A més d'un ja li ha canviat la vida
Tenen una discapacitat. La que sigui. Però també tenen necessitats sexuals. Com tots. No obstant això, ningú en parla. Ningú es preocupa de cobrir aquesta mancança. No hi ha recursos. És com si la discapacitat fos unida a una vida sense desig sexual, sense desig, sense relacions. Res més lluny de la realitat. Les persones amb diversitat funcional no són una espècie marciana, que no necessita el mateix que la resta dels mortals. L'Administració, les entitats sense ànim de lucre, els col·lectius associats ... barallen perquè les persones amb diversitat funcional tinguin cobertes necessitats bàsiques com l'habitatge, el treball, la salut o l'alimentació. Però i el sexe? És tan necessari a la vida?
Un projecte pioner a València trenca els esquemes. Es diu «Sexualitat funcional», compta amb el suport del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (Cermi) i està subvencionat per la Generalitat Valenciana amb 3.000 euros. Aquesta quantia és la que marca la durada del mateix, estipulada en quatre mesos (de setembre a desembre). En les tres parts del projecte - Assessorament, orientació i suport psicològic; Tallers i activitats; i Mediació i acostament a l'acompanyament sexual- el programa aborda l'afectivitat, el plaer, la fantasia, les relacions, les carícies ... No tabús, sense pors i sense prejudicis. A més d'una persona ja li ha canviat la vida. I sinó que l'hi preguntin a Carme.
Carmen Luján té 50 anys i paràlisi cerebral. Postrada en una cadira de rodes, amb mobilitat reduïda i dificultats en la parla havia perdut tota esperança. El cap li regeix millor que a la resta dels mortals, però el seu cos va per una altra banda. «Creia, a causa de la meva discapacitat, que cap home s'aproparia a mi», assegura. S'equivocava. No s'estimava a si mateixa. No se sentia dona. No parlava de sexe amb ningú. Però la seva vida va canviar en el moment en què va conèixer a Charo Ricart, directora del projecte i metge de professió. Estava preparant el treball final del màster de sexologia i realitzava una sèrie d'enquestes entre el col·lectiu de persones amb diversitat funcional. Aquí va conèixer a Carmen i aquí es va adonar que les paraules sexe i discapacitats s'entenen per separat. Tabú, pors, prejudicis. Però Charo és una dona de recursos.
Una nova vida
Mentre ampliava la seva formació va viatjar a Barcelona per participar en l'associació «Tandem Team Barcelona», una entitat que realitza acompanyaments sexuals per a discapacitats. Allí va conèixer a Dyon, un jove grec que és acompanyant sexual des de fa tres anys. Amb ell ha preparat el projecte pioner a València i amb ell va realitzar tres «acompanyaments» que han canviat la vida dels seus protagonistes, Carmen Luján entre elles.
No obstant això, abans de continuar amb la història de Carmen i de Dyon cal anar solucionant els dubtes. Les mateixes exactament, que li van sorgir a Carmen quan Charo li va plantejar el tema. Què és un acompanyament sexual? «Són persones que s'ofereixen per tenir una trobada íntima amb una persona discapacitada a través d'acords prèviament pactats i consensuats. No és un programa de cites perquè l'objectiu no és trobar l'amor sinó augmentar l'autoestima», explica Charo.
Ara toca aclarir que una «trobada íntima» no és ni ha de ser genital (que també, si així ho desitgen les parts). «Es tracta de pràctiques més associades a l'àmbit afectiu i sensual que al sexe pur i dur. Moltes vegades les persones de diversitat funcional ni tan sols han dormit amb ningú en un mateix llit. Ningú els ha acariciat ni abraçat. Ningú els ha mirat amb ulls de tendresa. Ningú els ha fet un petó, ni ha tingut amb ells una relació íntima. Ningú els ha fet sentir desitjats. Els dos? Usuari i acompanyant? pacten el que volen fer i com ho volen fer. És un tracte d'igual a igual. Aquesta és la clau », explica Charo Ricart.
Carmen no havia sentit res semblant en la seva vida. Va quedar amb l'acompanyant que li havia recomanat Charo, Dyon. Van prendre un cafè, es van conèixer i van quedar per una trobada íntima. Llavors a Carmen la va envair la por. «Em quedaria sola amb ell en una habitació i pel meu cap van passar milers de coses: que em pegaria, em drogaria ... Que em pogués gravar per penjar-ho a internet ... Quan me'n vaig a dormir sóc una dona indefensa, d'aquí les meves pors », explica. Aquest és el principal motiu pel qual mai es va plantejar sol·licitar un servei de prostitució. «Amb algú que no coneixes de res, del qual no tens referències? No pots fiar-te de qualsevol perquè estàs a la seva mercè », diu.
A la residència on viu Carmen la van animar a acudir a la cita. I encara sort. Aquella trobada li va canviar la vida. «Em va donar molta tendresa, confiança, seguretat, calor humà .. Em vaig sentir dona per primera vegada», afirma. Ara és una persona nova. Els qui la coneixen ho saben bé. Res té a veure la Carmen de abans amb la d'ara.
Però el projecte de Charo Ricart i Dyon és molt més que l'acompanyament sexual. La jove entén que aquest apartat, a més, no podria assumir-lo l'Administració. Tampoc és això el que persegueix. «Nosaltres vam realitzar filtres, i vam estudiar els casos un a un per ajustar perfils. En països com els Estats Units, Alemanya, Suïssa, Holanda o Dinamarca l'Estat sí cobreix aquest servei, però d'una manera freda i amb cites massa rígides, per 'anar pel dret' i no és aquest el nostre objectiu », explica.
Assessorament i tallers
No obstant això, per a les altres dues parts del projecte? Assessorament i tallers? sí que compta amb l'Administració i amb les entitats que treballen amb el col·lectiu. O això espera. «La part de l'assessorament, orientació i suport psicològic és clau perquè suposa tenir accés a un professional proper, al qual consultar qualsevol dubte sobre coneixements, habilitats, problemes o necessitats afectivo-sexuals. És per usuaris, però també per a familiars i professionals.
És per a aquells que van néixer amb una discapacitat i per als que els ha vingut de sobte o tenen una malaltia degenerativa », explica la jove. L'altra part del projecte la formen els tallers pràctics perquè els usuaris aprenguin a «conèixer-se, acceptar-se i a expressar la seva eròtica de manera satisfactòria».
Per a la jove ho «ideal» seria un centre d'atenció sexual per a persones amb qualsevol discapacitat. Perquè les necessitats sexuals són per a tothom. Amb diversitat funcional o sense.
