Marián García és molt coneguda a internet, a la ràdio, a la tele i en mil llocs més com "Boticària García", nom del seu bloc, que rep multitud de visites. És autora del llibre "El pacient impacient", un recull de les anècdotes més divertides viscudes a la seva farmàcia, i ara treu un altre, "El moc radioactiu", centrat en un dels seus col·lectius favorits, els pares primerencs. Casada, mare d'un nen de sis anys i d'una una nena de cinc, actualment treballa a la farmàcia del seu pare a Mejorada del Campo (Madrid).

- Quina trajectòria la seva!

-Jo tenia una farmàcia en un poble de Conca de 500 habitants, Villaescusa d'Haro. Allà vaig conèixer, entre altres coses, els efectes dels impagaments de l'Administració durant nou mesos. Després, per raons diverses, entre d'altres de tipus familiar, em vaig traslladar a Madrid a la farmàcia del meu pare.

- La seva afició a comunicar?

-Tenia Un bloc de nens, d'anècdotes divertides, del qual vaig acabar cansant-me i ho vaig deixar. Però tenia dins la dèria del bloc i de les xarxes socials. Em vaig adonar que la gent venia a la farmàcia comentant coses que havia vist a internet, i em feia ràbia que fessin més cas als fòrums de qualsevol cosa que al que jo els hi deia. Vaig pensar de fer un blog del meu tema preferit, de la farmàcia. Va ser al final de la meva etapa a Conca. Vaig procurar que fos rigorós, però que el tret característic fos el bon humor, i que la gent ho entengués: com el que explicava al taulell, però per escrit.

- I després?

-Als dos o tres mesos em van proposar integrar el bloc a la revista d'Ana Rosa Quintana. I, gairebé en paral·lel, escriure un llibre d'anècdotes de farmàcia. La sort va ser que el llibre va funcionar molt bé, era divertit, anècdotes en to amable, amb tipologies de pacients i de farmacèutics (el farmasauri, la farmapija ...). Ara estic amb Pepa Fernández tots els diumenges a "No es un día cualquiera" a Ràdio Nacional. L'acudit del supositori ho he explicat moltíssimes vegades.

- Doncs una vegada més ...

-Una noia em va dir que s'havia menjat un supositori, i li vaig preguntar que per què havia fet això. Em va dir que a la caixa posava "via rectal" i el més recte era per la boca.

- Algun element especialment propens a generar situacions divertides?

-Em fa molta gràcia quan em diuen: "Dóna'm les meves pastilles, aquestes que són blanques i rodones", perquè totes són així; o et diuen: "Ovalades i roses". La gent pensa que has de saber quins són. Un tipus de pacient que dóna molt de joc i molta feina, per això trec aquest nou llibre, són els pares primerencs. T'arriba una mare primerenca a la farmàcia i comença: "El xumet és millor de làtex o de silicona?"; "I la vàlvula de quantes velocitats?"; "És que les rajoles del meu bany són verdes, llavors, el termòmetre del bany el compro groc o tu creus que li combina millor el blau?"; "I d'aquestes colònies, quina creus que combinarà millor amb la fragància del nadó?". Senyora, que està vostè embarassada, parlar ja de la personalitat del nadó ... I això que jo també he estat mare primerenca.

- Confusions simpàtiques?

-Els noms. Gent que et demana una suspensió "supersònica" en comptes d'"hipertònica". Altres confonen noms amb el menjar, i et demanen "Navidul" en comptes de "Denubil". O algú que vol un medicament genèric i et demanen un genètic, un transgènic ...

- Vostè fa guàrdies nocturnes a la seva farmàcia. Una mina, no?

-A una farmàcia, la via rectal i la via vaginal donen molt de joc. A partir de les onze de la nit, tot és via vaginal o rectal perquè és el que realment mou a la gent per sortir de casa; si no, no es mou. És sorprenent el que és el fals pudor, el no voler dir les coses pel seu nom, i els noms que s'inventa la gent per dir on li pica i on no li pica. T'entra el riure i has de mantenir el tipus com sigui.

- Un exemple?

-Una noia em va dir: "És que em pica aquí". Li vaig dir: "Però aquí on?". I em diu: "La pepitilla, arriba a la derecha". Realment, l'has entès perfectament, ha estat molt descriptiva. Després donen molt de joc les dentadures postisses. La gent se les treu, se les fica. Han arribat a demanar-me un tub de cola per a la dentadura. "Gran o petit? Treu la dentadura de la boca i la deixa damunt del taulell." Doncs el que vostè vegi "." Jo deia la mida del tub, la seva dentadura em dóna el mateix ".

-Ha conegut al pacient rural.

-Recordo un que demanava "El agua colorá para las gallinas". Com que no tenia ni idea del que em deia li vaig preguntar per què la volia. "¿Pa que será? Les gallines se m'escapen del corral i amb l'aigua colorá jo em quedo 'descuidao' ". Vaig pensar que podia haver algun líquid vermell que si l'hi dónes a les gallines no volen. M'inquietava si seria legal vendre-ho. I va resultar que el que volia era mercromina per pintar a les gallines, perquè no s'esborra i així, si se li escapaven al corral de la veïna, sabia quines eren les seves.

- Vostè és també nutricionista.

-La nutrició és tot un món ple de mites. Hem d'estar molt més formats que mai. Ara molta gent diu que la llet és dolenta i deixen de prendre-la, i comencen a prendre begudes de soja i d'ametlla sense tenir intolerància a la lactosa. Pel que fa als nens, abans se'ls anaven donant coses de manera gradual: primer verdura, després la carn, després el peix ... I des de fa un parell d'anys l'evidència diu que es pot donar de tot a partir dels sis mesos.

- Internet contribueix molt al confusionisme?

-Sí, hi ha molta "infoxicació", un excés d'informació. Pots trobar-te cosa molt rigoroses i autèntiques barbaritats. És molt important l'educació sanitària. Hi ha pàgines web molt bones, com les de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i l'Associació Americana de Pediatria.