RAMON IGLESIAS
Els mitjans de comunicació estan en crisi. D'aquesta crisi no en sentiran parlar gaire perquè els periodistes som molt pudorosos i ens avergonyeix escriure sobre el propi col·lectiu. Tinc una amiga que fa anys que fa periodisme laboral i sempre remuga quan fa notícies sobre convenis col·lectius i sectors que amenacen de fer vaga: "Sempre parlant de vagues i protestes de mestres i altres tipus que em dupliquen la nòmina!", es queixa amargament.
Existeix la crisi en majúscules que afecta tot cristo -menys els que tenen diners- i després aquesta específica dels mitjans i en especial de la premsa. La crisi estructural dels mitjans (originada per menys inversió publicitària) té una lectura evident: Hi ha centenars i centenars de ràdios, diaris i teles, i menys pastís a repartir. Això no és interpretació, és matemàtica pura i dura, i la diagnosi més evident i òbvia. Però hi ha una raó més profunda i que cap, o pocs, professionals o gestors periodístics, aborden: realment interessen les històries que estem explicant? D'un temps cap aquí, massa mitjans no expliquen allò que passa (la notícia), sinó que expliquen allò que creuen, que interpreten, o que els dóna la gana pensar que és notícia. El periodisme de laboratori consisteix a reunir un grapat de caps pensants dins d'una redacció i decidir, sobre les previsions del dia, quines seran les notícies de portada abans que aquestes notícies succeeixin. Ho fan així en lloc de confiar en l'olfacte dels reporters, esperar que tornin -o treballin- històries i, després, decidir allò que s'ha de situar a l'aparador. El periodisme sempre s'havia fet de baix cap a dalt. Ara en molts casos des de dalt s'encarreguen temes i preguntes als de baix, convertint els reporters en simples sicaris o garçons del pipí. Hi ha gestors periodístics que defensen aquest sistema que ells anomenen "marcar l'agenda", com si els fets es poguessin governar o alterar. Això s'anomena petulància i està creant legions d'autòmats: periodistes que van als llocs i no pregunten o, més greu, tornen sense entendre les coses. Això és culpa de l'actitud dels reporters o en realitat es deu a perversitat del sistema del "ves allà i pregunta només això que jo et dic...", que els ha acabat eliminant l'olfacte? No ho sé!
Els països amb els mitjans de comunicació més avançats estan, des de fa temps, debatent sobre invertir més en periodisme de proximitat (el local). Han comprovat que com més llunyana és la notícia menys interessa i, en canvi, cada dia hi ha més demanda d'històries que passen al costat de casa, més difícil de fabricar-les artificialment. Clar que el periodisme local ben fet tampoc és barat i no es pot fer amb professionals de quatre piastres el quilo... si és que en realitat parlem de periodisme i no de fer l'ase.
