Davant la crisi: ambaixades!
FRAN HERVÍAS CHIROSA. portaveu i
secretari d´acció política de
ciutadans a girona.
Mig milió de persones a l´atur a Catalunya, habitatge inaccessible, pujades d´impostos, sanitat tercermundista, educació decadent, infraestructures desfasades. Aquests són alguns exemples de la situació que viu avui Catalunya, una situació agreujada per la pitjor crisi que es recorda.
Però no tothom pateix la crisi per igual. Mentre els catalans i resta d´espanyols, fem números per arribar a fi de mes, d´altres van llençant els nostres diners en «xiringuitos». Les ambaixades de la vicepresidència de la Generalitat en mans d´ERC, i amb el vistiplau del PSC i ICV, va destinar l´any passat 25 milions d´euros a obrir aquestes ambaixades tot i no tenir competències en assumptes exteriors ni en comerç internacional. Per tant, quina funció fan? Saber que el germà del Sr. Carod Rovira és «l´ambaixador de París» cobrant un sou de gairebé 90.000 euros l´any, un podria sospitar que la seva funció és donar feina a familiars i amics. Quants barracons es podrien treure amb aquesta milionada destinada en ambaixades? Quants llocs de treball representaria per a la gent que està a l´atur i quantes ajudes en polítiques socials? I en infraestructures? Per fer-nos una idea, amb els 157 milions d´euros que destina la Generalitat en política lingüística, tots els alumnes de Primària tindrien un ordinador, i amb els 25 milions d´euros de les ambaixades, 400.000 catalans tindrien ulleres.
Avui dia, podríem dir que nacionalisme és crisi. Com podem permetre que destinin els nostres diners en la construcció nacional i no pas en polítiques socials? Com podem estar callats mentre llencen els nostres diners en sous i oficines que no serveixen per a res? Prou manipulació i prou enganys, més política social i menys nació.
Adéu-siau, Palamós!
P. fuentes. mollet del vallÈs.
Des de ben petit sóc un apassionat de la costa del Baix Empordà. Quan la meva economia m´ho va permetre vaig adquirir una 2a residència a Palamós i una embarcació amb què practicar les meves aficions: la nàutica, el busseig en apnea i amb ampolles i, ocasionalment, la pesca del calamar (més ben dit, la no pesca, perquè els meus resultats sempre foren patètics...). He intentat inculcar als meus fills l´amor pel mar, a respectar-lo, tenir-ne cura i gaudir-lo, així com a tenir criteri per discernir correctament quins són els seus problemes i enemics.
Ara, l´Ajuntament de Palamós, juntament amb el de Palafrugell i algun altre d´escassa personalitat política, han cedit a les pressions del Ministeri d´Agricultura i Pesca i la seva necessitat de crear a corre-cuita reserves «d´interès pesquer» per tal de cobrir la quota compromesa amb la UE i gaudir d´importants subvencions. S´ha acabat el busseig lliure i independent, l´ancoratge d´embarcacions (sigui quina sigui la naturalesa del fons). S´ha acabat portar les criatures a nedar i gaudir de les illes Formigues amb les seves ulleres, tub i aletes perquè esdevindrà una Reserva Integral. S´ha acabat la pesca de qualsevol mena. M´equivoco! De qualsevol mena no: la pesca professional «artesanal» (bucòlics palangres de 1.500 hams són considerats pesca «artesanal») serà l´única activitat permesa en més de 4.500 hectàrees de costa, en breu ampliables.
Ja ho deia Groucho: «Política és l´art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats».
Jo, per part meva, em nego a gastar un euro més en aquesta zona. Que ho facin els privilegiats pescadors professionals amb les rendes del seu nou vedat privat de les Formigues, els Ullastres i voltants. Jo, de seguida que pugui, me´n vaig a una altra zona. Adéu-siau, Palamós!
Mentides en una urbanització del Montseny
marifé bellaubí. girona.
Uns amics molt il·lusionats que es volien comprar una caseta en una nova urbanització al peu del Montseny, van demanar-me que els acompanyés per comptar amb la meva opinió.
Dies enrere ja em van ensenyar el dossier i els plànols de la promoció. Realment temptador... parc jardí, parcel·les dividides en diverses àrees, «els Roures», «els Faigs», «els Castanyers», «els Avets», «Els grèvols», «els Til·lers», «les Suredes», «els Plataners» i «Els Alzinars»... Certament havien escollit els noms de les plantes autòctones d'aquella zona, tot un detall. La imatge de la maqueta, a penes es veien els taulats de les casetes, un espai verd envoltat d'arbres que es fonien amb els boscos del Montseny, (reserva de la biosfera el 1978)...una bona garantia.
Però en arribar, la sorpresa va ser nostra: Casetes de tots els models; aïllades, en filera, aparellades... piscines comunitàries amb aigua transparent a punt de banyar-hi, ... carrers ben asfaltats, voreres ben enrajolades, faroles, això sí... però... i els arbres??? En els espais destinats a zona verda, un piló de runa. Ni un til·ler, ni un castanyer, ni un faig, ni un arbre surer.... tan sols cases envoltades en una gran taca de ciment i formigó, que els mesos d´estiu serà un forn. D´alta qualitat!, això sí...
Així anem!
Intransigència social
joan janoher i sadurní. forallac.
D´un temps ençà els que vivim a poble ens sorprenem per les queixes que vénen manifestant els senyors de ciutat, que han vingut a les nostres contrades per cercar una altra manera de viure pel benestar, i de poder gaudir de la natura.
Sense adonar-se que les coses a les comarques són el sinònim del respecte que s´escau, del que hi troben dintre del seu entorn tan immens i bonic.
Però, resulta que aquests mateixos senyors vinguts de fora: no acceptant la pròpia idiosincràsia, del tarannà d´aquella vida que desconeixen, i que tan difícil els resulta poder compartir. Com a nouvinguts; el més coherent seria respectar la convivència de la gent que viu de les seves feines i del que hi treballen. Sent aquest l´únic mitjà de vida col·lectiva i familiar, sense qüestionar en cap moment les fresses, com les olors, provenint de granges i d´altres instal·lacions.
És de suposar i no vull equivocar-me: que quan varen prendre la mesura adient d´instal·lar-se a les comarques per fer-hi la segona residència. Ja sabien el que hi havia al seu entorn, llavors cal preguntar-se, per què són tan contradictoris i decideixen impugnar la ubicació del que hi ha, sense vàlua, la responsabilitat que s´escau. Són massa els problemes recents plantejats arreu, on els municipis, com les administracions. haurien de donar suport a tots els estadants i veïns locals, on sempre han viscut i treballat.
Deixant enrere tota la demagògia antinatural, que practiquen els nous estadants d´urbanitzacions, dintre els mateixos nuclis urbans, com també camps i valls, que prediquen ser molestats, per les infraestructures que tenen al seu entorn i que no han après encara. A reconèixer que aquesta és l´autèntica visió de la vida rural, entrant en una intransigència social, que ens arriba a preocupar molt, si els mateixos estaments, no hi posem el fre necessari per aturar-ho.
