CARLES LLORENS
El dimarts, mentre Zapatero feia el seu discurs en el Congrés de Diputats, Felipe González participava, a Atenes, en una gran trobada del socialisme europeu. El contrast entre els dos discursos és increïble i em reafirma en la idea que la democràcia espanyola deu patir encara d'un grau d'immaduresa important, quan fa primers ministres a polítics inexperts (fixeu-vos que González, Aznar i Zapatero van ser presidents sense haver estat mai ministres!) i els jubila just quan han adquirit experiència.
La grega va ser una d'aquelles trobades en les quals l'esquerra diu que s'ha de "reinventar". La necessitat és òbvia. A França, a Alemanya, a Gran Bretanya, a Itàlia, l'esquerra no aixeca el cap. No paren de repetir que el neoliberalisme i el liberalisme està en crisi, però són ells els que perden les eleccions! Que s'han de reinventar saltava a la vista, però, només de veure'n els participats. Tots els derrotats d'Europa, amb la presència estel·lar de Ségolène Royal, doblement vençuda al país i al partit, van atendre la invitació del president de la Internacional Socialista i del PSOK, Yorgos Papandreu. L'objectiu es va aconseguir? Atenes serà el punt de partida d'una nova esquerra? No ho crec pas. De Royal a D'Alema van enfilar un seguit de tòpics sobre la necessitat d'apropar la política al ciudatà que, sobretot, van posar en evidència un gran desconcert.
Per a aquesta ocasió hagués estat molt adient la presència de Zapatero que, per exemple, podia haver explicat el Diàleg de Civilitzacions. La quota espanyola la cobria, però, Felipe González que, sense necessitat d'haver de seduir l'electorat, va fer una intervenció plena de sentit comú. Va defensar la necessitat d'un gran acord entre sindicats i socialdemòcrates, per tal de competir en una economia oberta, un plantejament que contrasta -per cert- amb el bloqueig a les reformes de què parla Zapatero! Es tracta, va dir, de perseguir l'excel·lència i deixar de ser una economia de salaris baixos. També va parlar de la necessitat d'un pacte energètic "seriós", conscient que després de la crisi econòmica en ve una d'energètica de conseqüències no menors, cosa que li ha fet dir que s'ha de parlar d'energia nuclear. I, finalment, va parlar també d'iniciar un debat, igualment rigorós, sobre la immigració. González va defensar que la preservació de l'estat del benestar passa per la competitivitat i que la cohesió social només s'aconsegueix apostant per una economia on preval la tecnològica i la innovació.
Amb aquests plantejaments de l'expresident del Govern espanyol es pot "reinventar" l'esquerra? És això el que esperaven els assistents a la conferència d'Atenes? És evident que no. Esgotades totes les fórmules, fracassats tots els malabarisme, l'esquerra europea espera que, com ho va fer Blair en el seu moment, algú tregui un conill d'un barret. La màgia cada vegada, però, resulta més difícil. I del barret que Ségolène ens va ensenyar -l'últim que hem vist-, a l'hora de la veritat, no en va sortir res.
Aquesta esquerra europea necessitada de màgia va voler, per moments, veure el referent que necessiten en Zapatero. A Itàlia li van dedicar una pel·lícula. A França van parlar de Royal com la zapatera francesa... És evident, però, que aquest dimarts, si en lloc d'estar a Atenes, haguessin estat a les Cortes, s'haurien adonat que només amb "buen talante" es pot fer un candidat, però difícilment es fa un estadista.
Amb el 18% d'atur que afecta directament 4 milions de persones, i no sembla pas haver tocat fons, amb una vertiginosa destrucció de llocs de treball i les pitjors perspectives econòmiques de la Unió Europea, quines són les receptes de l'esquerra en el Govern espanyol? El debat de política general del passat dimarts, que va guanyar Zapatero davant d'un líder del PP mancat dramàticament de reflexos i de la més mínima intuïció política, va tornar a posar de manifest que no se sap com sortir d'aquesta situació. Així, es busquen cops d'efecte, que permeten de guanyar el debat, i qui sap si les eleccions europees. Els cops d'efecte tenen, però, una eficàcia dubtosa o que aviat es dilueix, perquè són mesures disperses que no formen part de cap conjunt sòlid i ben concebut.
Succeeix, però, que l'esquerra, quan no té capacitat d'analitzar la realitat, ni un programa sòlid, l'esquerra incapaç de trobar solucions, cau en un populisme que és perillós perquè, lluny de resoldre els problemes, els empitjora. És l'esquerra que distribueix demagògicament a compte del dèficit que ja pagarà el govern que vindrà o la propera generació. És l'esquerra que gasta, però és incapaç de crear riquesa.
Escoltant el discurs del president del Govern del passat dimarts no he pogut sinó recordar -perdoneu-me- una conversa que vaig tenir fa uns mesos amb els meus amics de l'exili de Guinea Equatorial. M'explicaven que, al seu país, és impossible competir electoralment amb l'oficial Partido Democrático de Guinea perquè, durant la campanya, van pels poblats repartint sacs d'arròs i organitzant festes pels joves on el fill del dictador, Teodorín Obiang, va llançant llaunes de cervesa. Els vaig dir que no em semblava pas tan estrany. Salvant distàncies, els 400 euros de Zapatero abans de les eleccions eren el nostre sac d'arròs. Ara Zapatero ens ha llançat, però, píndoles avortives, ordinadors, màsters, doctorats i postgraus... tot gratuït! i diners per comprar cotxes, 8.000 milions del Fons d'Inversió Local pels Ajuntaments, l'ampliació de l'atur, ajudes socials pels que acabin l'atur i, finalment, per Catalunya, -diu- el millor finançament de la història!
Davant d'aquest festival d'irracionalitat, crec que Catalunya no pot sinó recuperar les velles virtuts de la seriositat i el treball i allunyar-se, tant com pugui, d'una Espanya que tot indica que torna a caure en els seus antics vicis.
