I qui fa que se´ns respecti, als vianants?
Josep Gómez. girona.
Sí, ja ho sé. Tinc la setmana de protesta... potser és que em faig gran i tot em molesta, però sempre faig l´exercici de pensar amb lògica i a aquest tema no li acabo de veure.
S´està emplenant la ciutat de 30 km/h, fins aquí correcte, tot i que crec que hi hauria d´haver més vials principals on no fos així. Però el pitjor de tot, el senyal de respecteu-les, les bicis, és clar! Com que elles ja respecten els vianants i els senyals, i te´ls trobes en contra direcció, pel mig del carrer, volent tenir la raó que creuen que els donen aquests senyals o la indefensió física envers un cotxe; i encara has de frenar tu i vigilar que tingui a bé de tirar-se´t a sobre. I això quan no te´ls trobes fent ziga-zagues per les voreres, al costat d´un carril bici que és invisible per a molts, o creuant per passos de zebra a velocitats de vertigen. Diuen que el respecte te l´has de guanyar, i els que circulen correctament el tenen de la immensa majoria de cotxes, tot i que sempre hi ha brètols que te la poden jugar.
No dic que tots ho facin, no es pot generalitzar, però en són molts i estic fart d´haver-los de cridar jo l´atenció i que m´engeguin, quan jo també sóc usuari d´aquest mitjà de transport. És veritat que molts cotxes no ens tenen en compte quan circulem, però això no és excusa per fer el mateix amb els vianants o per no respectar els senyals ni la prohibició de circular per les voreres.
A tot això l´Ajuntament no fa cas de les peticions de veïns per fer campanyes informatives als ciclistes, ja que davant de tot està la pedagogia, però tots sabem que els governants aquesta paraula la desconeixen del tot.
Al Sr. Josep M. Roura Coll
josep ruiz garcia. santa coloma de farners.
Senyor Roura Coll, permeti´m que em fiqui on no em demanen. Només volia donar el meu suport a la seva resposta a l´escrit del senyor Arbó.
Totalment d´acord amb els seus arguments. També de passada, vull dir-li que per si no ho sap, el tal senyor Arbó entre altres feines és interventor d´un Ajuntament, el de Santa Coloma de Farners, que està amb l´aigua al coll, si no s´ho creu el mateix senyor Arbó li confirmarà o desmentirà. Potser no és demèrit seu la situació de l´Ajuntament, però la seva feina, d´intervenció, és procurar que això no passi. He observat fa temps que els funcionaris tenen una tendència, jo diria que innecessària, a opinar de tot. L´empresari, gran o petit, si s´equivoca pot posar en perill la continuïtat de la seva empresa. Ells com que no juguen amb els seus diners i generalment no han hagut de pagar una nòmina fruit del benefici generat pel teball dels seus empleats, poc poden entendre els neguits i les angoixes dels empresaris. Cregui´m no faci cas de les opinions sense fonament.
Jo també amb Reagrupament.cat
Magdalena Ripoll Quera. oix.
Aquest nit he tingut un somni! Els catalans i les catalanes érem tots al carrer celebrant la independència de Catalunya. La festa era grossa, veia com coneguts plens d´eufòria deien a crits:
- Quina sort! Ja no hauré de pagar més 3.000 euros l´any als espanyols en concepte de lloguer del meu país dins la seva nació, ara Europa ja ens reconeix com a nació i som sobirans!
- D´altres que sortien d´un casal d´avis anaven fen saltironets i tots contents ja feien cabòries dels 175 euros més que cobraran en concepte de jubilació ja que els catalans no haurem de mantenir la Seguridad Social Española.
Un amic que em passà pel davant em deia:
- Tanta mandra que em feia Reagrupar-me, però al final empès per la meva dona vaig reconèixer que, si volem un futur per als fills, hem de treballar pel país, sacrificar-nos hores de lleure i explicar a amics, coneguts i saludats que: tot era per fer i la independència era possible amb la suma i l´esforç de tots. Ara tinc la recompensa: Ara ja som una Nació, Catalunya!
Una família que havia estat molt de temps a l´atur, just quan les passaven més magres se´ls va morir l´avi, que era el propietari de la casa. Aviat els van reclamar una picossada per tal de fer-se propietaris de la casa dels pares a on havien viscut tota la vida. No cal dir que es van quedar sense feina i sense casa. Avui veien el futur amb alegria i em van assegurar que Catalunya, ara independent, encara seria més que mai un país d´oportunitats.
Els meus quatre fills, amb les seves estelades anaven orgullosos al costat del pare que, sacrificant moltes hores a la família i a la feina, va lluitar sense desànim per la independència de Catalunya a Reagrupament.cat.
Ahir vaig anar a veure en Carretero, avui ja ho tinc clar: m´he de reagrupar!
