GABRIEL JANER MANILA
omés fa unes setmanes Guillem Frontera acabava un dels seus comentaris crítics referits a la realitat social i política del nostre petit món amb unes paraules d'una duresa que esfereeix. Parlava de la nostra ciutat i la titllava d'inhabitable i d'inhòspita, entre les que ho són més de l'Estat. Sobretot ho són, deia, aquelles zones habitades pels més desvalguts: els pobres de sempre. I acabava: els rics ho tenen una meravella, tant si és la dreta que governa com "això d'ara".
Les paraules que em pertorben són: "això d'ara". I he de dir que no les m'he pogut treure del cap, tot i que m'hi he dedicat amb esforç. Tampoc no entenc per què no han provocat un daltabaix polític. Què ha volgut deixar entendre Guillem Frontera en dir: "això d'ara"? És difícil de trobar una expressió amb més càrrega corrosiva. No puc creure que ningú no les hagi llegit, aquestes paraules. Però ningú no n'ha fet cas. Per què?
Això d'araÉ La pregunta seria: Volia referir-se a una mena de república bananera? Potser sí. Les nostres Illes, a l'occident de la Mediterrània, són una república bananera? Allò que no som: un model de democràcia. La quantitat d'exemples que il·lustren la nostra bananerietat congela el cor. Hem de repassar la llista de delictes investigats per la Fiscalia? Quants de parlamentaris i excàrrecs polítics es troben imputats en delictes de corrupció? Els polítics imputats. La gent emputada. No és estrany que la gent s'emputi. El país, amputat. I el que teníem abans d'això d'ara, què? Allò de llavors, allò d'abans d'allò, allò altre, allò d'abans d'això d'ara: la realitat. Freqüentment he sentit a dir que la realitat supera la fantasia. Però això no té res de fantàstic. La fantasia posa un punt d'estranyesa a la quotidianitat. Aquí és la quotidianitat que és estranya. No som fantàstics, som hipòcrites, sectaris. Les perversions no tenen època. Ni les fortunes de sospitosa procedència, ni els pactes de silenci, ni els acords d'impunitat. Gent aferrada a la poltrona durant anys i panys. Diuen que han pagat amb diners públics treballs privats, que n'han destruït les proves. L'especulació com a model de vida. Comissions que es cobren a canvi de favors. Diners enterrats en capses de llauna. Arreu, doblers negres. Podridura moral. L'estratègia del pelotazo i l'embull. La riquesa fàcil. Hi ha qui sap molt més del que diu. Una vella dita: Això ho hem de tapar. Què hem de tapar?
I el vell Montesquieu afirma que la democràcia es fonamenta en la virtut.
Però els nostres temps no són propicis a l'exercici de la virtut. Algú sap en què consisteix la virtut? Hi ha qui sàpiga cap on ens hem de girar per veure'n ni que sigui un bri? Gregori de Nicea -no us vingui de nou que ara en faci menció, el citen Voltaire i Diderot, aquest darrer per elogiar la seva actitud contra els usurers-, el vell pare de l'Església, afirma que els porcs, per la seva constitució fisiològica, són incapaços d'alçar el cap i mirar cap al cel.
L'observació em sembla d'una finor extrema. Gregori de Nicea s'adona que els porcs no poden girar els ulls cap al cel. I diu que això és degut a la seva constitució fisiològica. Ni el seu cap, ni el seu coll, ni els seus ulls estan programats per mirar cap al cel. Per què?
Els hem d'anar alerta, als porcs. Són una amistat perillosa, incapaços de mirar al cel.
