Quan repasso el meu passat, aquelles persones que d'una forma o altra han influït en la meva carrera, ajudant-me a entendre, a aprendre, a tirar endavant en els estudis, sempre hi haurà Xavier Fàbrega. Llavors, nosaltres, els que vam passar per Bell-lloc a començaments dels anys vuitanta erem uns vailets amb molts de somnis i també ganes de passar-nos-ho bé.
en xavier era quasi com aquells nens que s'anaven fent grans. Pels que, com jo, vam entrar a Bell-lloc a primer de BUP, en Xavier era una de les nostres referències. Ell també començava llavors. Ens l'estimàvem. Era un professor popular. Va arribar a ser un bon amic en aquella època. Després, desgraciadament, el temps i la vida ens va anar allunyant. Però mai en la memòria. Ens prenia el pèl amb gràcia i ironia. A mi es referia com a General Savalls, en memòria del general carlí de la Pera, del qual -valgui a dir- no hi tinc cap tipus de parentesc. Però tant se val. Aquell record, «General Savalls, que has de dir res?», sempre em quedarà. En Xavier també em va dirigir el meu estudi d'investigació sobre la revolució federal que va haver-hi a la Bisbal d'Empordà el 6 d'octubre de 1869, en ple esclat republicà. Gràcies a aquesta investigació vaig guanyar el premi Cirit, que em va atorgar l'expresident Jordi Pujol al Palau de Sant Jaume, juntament amb 25.000 pessetes. Tenia 17 anys. Quan el president Pujol em va preguntar si volia estudiar Història li vaig respondre que no, que faria Periodisme. Tant se val, el pòsit hi era ja que la història era una de les meves grans aficions. I periodisme sense conèixer història és com un mar sense aigua. Un mar que en Xavier va ajudar a omplir i al qui sempre agrairé.
*Subdirector diari «Expansión»
