La sessió d'informes finals del cas d'Andrew Milroy va ser ahir com una reunió de mags en la qual tots van acabar explicant al públic els trucs dels altres però dient que el seu era el millor. Si el fiscal deia "res per aquí" i l'acusació particular "res per allà" la defensa ensenyava el doble fons de la caixa i els acusava de tramposos. En joc hi ha una condemna de 20 anys de presó per al francés Ludwig Alexis Thiebaud Gallier, i haurà de ser el jurat popular qui decideixi si cal que la societat el consideri un assassí.

A la sala de vistes hi havia dues desgràcies que van manifestar-se de forma conjunta el dia abans quan la mare de la víctima i de l'agressor es van fusionar en una abraçada a l'exterior del Palau de Justícia: d'una banda hi ha el turment per un fill de 15 anys mort d'una ganivetada al cor el 17 de juliol de 2011. De l'altra, el dolor i la vergonya per un fill que, celebrant els seus 21 anys a Lloret, porta el crim impregnat a les mans. Ahir va demanar perdó i va arrencar a plorar.

Conscients d'aquesta situació, les parts van centrar el debat en una única qüestió: el crim va ser perpetrat amb intenció o per imprudència? I en la recerca dels arguments és on van centrar tot el seu esforç per construir dos relats diferents. Un a favor que el jove francès es passi 20 anys a la presó purgant un assassinat; i l'altre sol·licitant que l'acusat sigui condemnat a 11 mesos per haver comès un homicidi imprudent. És a dir, quedi en llibertat el mateix dia del veredicte perquè ja ha complert aquest temps estant en presó provisional.

El fiscal Víctor Pillado va configurar el seu relat inculpatori, al qual també s'hi va abonar l'acusació particular -Carles Monguilod-, indicant que l'acusat buscava esbatussar-se amb el grup de la víctima i que, malgrat haver practicat dues arts marcials diferents, va optar per pujar a l'habitació de l'hotel i agafar la navalla que va clavar al tòrax d'Andrew Milroy quan es van trobar "cara a cara" i aquest darrer aixecava les mans per aturar la disputa. "No va ser un atac imprudent", va reblar uns segons abans d'afegir que era evident la indefensió de la víctima, com indicaria el fet que no tingués restes d'ADN de l'agressor a les seves ungles. Respecte a això, l'acusació particular va recordar un detall rellevant per impedir que se'n beneficiés la defensa: el tall que Milroy tenia en un dit no era per haver-se defensat sinó per tocar-se la ferida quan li sortien els 8 cm de fulla que li van clavar al tòrax.

La defensa, Manel Mir, va restar importància a la qüestió de l'ADN. "Només es deixen restes quan hi ha esgarrapades", va sentenciar per després indicar que Thiebaud va clavar la navalla a Milroy mentre la brandava amb esperit dissuasiu. Per això va voler recordar la naturalitat amb la qual es va comportar el processat l'endemà, que va fer vida normal i va marxar quan tenia previst. A més, va retreure al fiscal que ?hagués acusat el seu client de mentir però que, en canvi, elaborés el seu informe amb detalls que només va explicar Thiebaud, com el fet de pujar a l'habitació de l'hotel abans de baixar a barallar-se amb Milroy.

Thiebaud va ser arrestat a França i ningú, a excepció de la defensa, va explicar al jurat que la policia gal·la va concloure que l'agressor no tenia intenció de matar. Curiosament, aquesta valoració va ser criticada pels mateixos Mossos d'Esquadra, que van errar garrafalment en identificar com l'acusat una persona que mai ha estat en aquest procés.