Aquest diumenge passat, coincidint amb el 9-N, tancava al carrer Ample de Blanes l'exposició de fotografies Mirades de l'ànima. Una mostra que ha acostat, a tots els blanencs que l'han visitat, la feina dels col·lec?tius i les associacions que dediquen esforços a millorar la qualitat de vida dels discapacitats físics i mentals. Concretament i en aquest cas la feina de l'associació selvatana "Kedem" que, entre voluntaris i receptors, acull prop de cinquanta persones.
Gairebé en l'últim sospir de l'exposició, vaig poder descobrir les cares d'alegria que tots plegats exhibeixen individualment o col·lectivament mentre fan esport (bàsquet) o alguna de les activitats lúdiques i culturals que "Kedem" els organitza. Unes activitats tan necessàries com ho és la integració laboral, que pel que fa a la Selva Marítima i Alt Maresme, des de fa anys és propiciada i assumida per la veterana Aspronis.
Diuen que, per valorar si un col·lectiu, un govern, un país, una societat és moderna, cohesionada, estructurada, solidària i/o generosa, cal fer una ullada al tractament, al suport i a les prestacions que dóna als seus membres més desvalguts (vells, discapacitats, minusvàlids, malalts...) Tinc la impressió que aquí, a Catalunya, també en aquest tema fa temps que caminem enrere, com els crancs. Es pot veure en la degradació de la sanitat pública, de l'ensenyament, de la investigació i en tantes altres coses. Fa mesos i mesos que veiem com una bona part de l'energia dels polítics (govern i oposició), de molts mitjans de comunicació i d'una part remarcable de la societat civil s'han abocat gairebé en exclusiva en la reivindicació del sobiranisme i la independència.
Absolutament legítim, absolutament respectable, sí. Mentre, però, un grapat d'indicadors (atur, pobresa, corrupció, llistes d'espera...) han anat empitjorant. Sincerament, pensen vostès que tot plegat és atribuïble només al maltractament i l'espoli que ens dispensa l'Estat espanyol? No cal fer també, ni que sigui una mica, autocrítica, aquí, a casa nostra?
