Encara que el que llegiran tot seguit ho pugui semblar, escriure o fer crítica teatral no és pas una de les meves prioritats. Com molts de vostès saben, m'ho passo molt bé a l'altre bàndol: el dels actors, els dramaturgs, els directors, els tècnics... El bàndol dels que hem de suar una pila de mesos per portar dalt d'un escenari els nostres projectes i exposar-nos a l'acceptació, la indiferència o el rebuig del públic.

Per això, davant qualsevol proposta teatral, per senzilla, fluixa, amateur o decididament dolenta que sigui, (valoracions sempre lligades a la subjectivitat i les expectatives personals) intento no perdre de vista el respecte que és mereix l'ofici teatral sigui en la vessant que sigui.

Respecte doncs perquè un fill escrigui una obra perquè la seva mare s'acomiadi davant del públic després d'una llarguíssima i prolífica trajectòria. Encara que sigui una obra amb un reguitzell de tòpics, llocs comuns i paraulotes prestament divertides (follar, cardar, "maricon"...)

Respecte pel seu nét que, juntament amb una altra jove actriu, comparteixen protagonisme amb la iaia des d'una interpretació estereotipada i superficial. Res a veure amb els també joves, vitals i creïbles actors que fa quinze dies havien representat Pulmons al mateix escenari.

Respecte per la llarga trajectòria de la protagonista de la vetllada: l'actriu Montserrat Carulla. Una trajectòria en la que, com no pot ser d'altra manera després de tants anys als escenaris, podem trobar-hi moments estel·lars com els que compartia amb la seva filla i excel·lent actriu, la Viky Peña a "La reina de bellesa de Leenane", altres de divertidíssims com a la sèrie televisiva de Dagoll Dagom Oh!Europa i altres de més discrets.

Per tot plegat, semblava justificat que la iaia, ara farà un parell de setmanes, en acabar la funció al Teatre de Blanes, s'adrecés al públic i digués unes paraules de comiat i agraïment. De manera sorprenent, sobretot pel públic que havia pagat la seva entrada per veure només teatre (jo hi anava convidat), la senyora Carulla va encolomar-nos un discurs sobiranista. Un discurs que va provocar, això sí, molts més aplaudiments que els que havia suscitat l'espectacle estrictament teatral.