Sallés ha estat el Pare Pelegrí d'aquest 2015 i ha complert el Vot del Poble, la prometença ancestral feta a Sant Sebastià cap a l'any 1.400. Dimarts va sortir amb 1.167 acompanyants en direcció a Santa Coloma, i en tornava un dia després.

El Síndic, Francesc Nadal, li comunica que serà el Pare Pelegrí d'aquest any el 27 de desembre, com va ser aquell moment?

El Síndic em va trucar per telèfon i per casualitat jo estava caminant al mig del bosc, entrenant-me per fer el pelegrinatge...

Sí que és casualitat...

Fa 18 anys que segueixo el Pelegrí i un mes i mig abans em començo a preparar. Aquell dia estava al mig del bosc, a la zona del Coll de Sastre quan vaig rebre la seva trucada. Jo tenia el seu número i sabía qui era, perquè el conec. Jo sóc pintor i em va dir que volia restaurar una barca de fusta, que la volia penjar a una paret. Ens dediquem a decoracions i alguna vegada ja m'ho havia comentat.

I es van veure.

Vam quedar a la tarda i vam parlar 20 minuts de feina, pressupostos amunt i avall. No sé si era l'excusa. Després m'ho va dir.

I li decorarà l'antiga barca?

La veritat, encara no ho hem parlat (riu). No sé si al final ho vol fer.

S'esperava ser el Pare Pelegrí?

No... no m'ho esperava i això que sabia que ell era el Síndic.

Quan es va apuntar?

Fa una trentena d'anys. Sempre ho comentem, cada any m'apuntaven a la porra però aquest any no hi estava tant com altres anys.

Està casat i té un fill i una filla. Quan els va dir que era el Pelegrí?

A última hora del dia abans. Això es manté sempre en secret.

Què li passa pel cap el dia 20?

El meu pare va ser Pelegrí el 1979, també ha estat un any dur. Per exemple, Ramon Aragay va morir el mateix dia 20 quan feia just 40 anys que havia estat Pelegrí. Tot això va sumant emoció, era un gran amic meu... Tot et passa pel cap, no hi ha una definició concreta, és un cúmul de sentiments, de responsabilitat molt gran, emoció, història, fe... Sóc molt de fe.

Una tradició que es manté cada any durant el pelegrinatge. Com va anar durant el recorregut?

A l'anada, molt correctament i a la tornada, que es resa poc, aquest any s'ha resat moltíssim, per moltes causes, per molta gent. Va ser un acte de responsabilitat, de fe, nostàlgia i molta amistat, o per la gent que no hi va poder anar...

Avui en dia és difícil trobar tanta fe en un acte. I es manté.

Per estar al 2015, en ple segle XXI, comptant la fe i la responsabilitat, el civisme... déu n'hi do el que es manté. És clar que no som tan creients com érem, però déu n'hi do. També quan veus els descalços, et quedes de pedra, gent plorant, i acaben arribant. Fe i voluntat.

Com va viure l'anada fins a Santa Coloma de Farners?

Molt emocionat, no em vaig poder aguantar el plor o l'emoció, però vaig arribar bé, normal, potser més bé a la tornada. A l'anada vaig arribar bastant carregat de tot plegat. Pujar a la pedra [a Terra Negra] fa molt respecteÉ pensava què pensaria el meu pare en aquell moment... i en les amistats.

I ara, tornar cada any...

Ja feia 18 anys que hi anava i aquest és el 19. Un any vaig anar-hi de descalç, quan el meu cosí germà va ser el Pare Pelegrí. Havia promès que aniria descalç el dia que un familiar fos el Pelegrí.

Quins moments van ser per vostè els més importants?

Tres moments per igual: al principi, quan surts per la porta de l'església i fas el recorregut; la mateixa sensació la vaig tenir quan vaig pujar a la pedra; i a la tornada, quan vaig resar el rosari a la capella del Socors. Encara afegiria un quart moment, quan els descalços t'agraeixen l'ànim que els dónes, ells et van donant les gràcies.