De l'avorriment a l'obscenitat

01.02.2015 | 07:38
De l'avorriment a l'obscenitat

Potser haver fundat -enguany farà trenta anys- el grup de teatre El Mirall en una escola pública de Blanes (La Vila-Joaquim Ruyra) amb nanos d'onze i dotze anys amb cognoms com: González Muñoz, Velasco Gilabert, Rodríguez Honorato, Crespo, Coca, etc. i haver mantingut una relació amb ells, més enllà, del temps i el teatre.
Potser haver treballat gairebé quaranta anys en un ambulatori (CAP) on al començament la majoria de pacients (ara usuaris) responien a cognoms com Gómez, Sequera, Muñoz, Gutiérrez (els Planes, Vila, Bernat, Gallart anaven als metges amb "iguala" o a l'Aliança).
Potser haver tingut un pare de la "quinta del biberó" (batalla de l'Ebre, dos anys de camp de concentració i tres de servei militar). Un pare pagès, però savi, que abominava la guerra i els qui li varen fer anar per guanyar temps quan tot estava perdut i així poder fugir a l'estranger. Un pare que em recordava sovint que fins i tot les ideologies més progressistes es converteixen en una enganyifa quan no les lideren persones honestes.
Potser tot plegat m'hagi anat vacunant contra alguns "ismes". Almenys contra alguns dels més generadors de conflictes i violència que existeixen: els fanatismes i fonamentalismes religiosos i identitaris.
Per això, la confrontació, a la qual els polítics que (des de la mediocritat) ens governen, segueixen posant combustible, al mateix temps que m'avorreix profundament, em genera un neguit i una tristesa enormes: tant l'insuportable, ranci i paràsit nacionalisme espanyol com el, sovint, provincià, prepotent i fariseu nacionalisme català.
A l'avorriment d'haver de suportar aquests darrers mesos una campanya persistent i recurrent, gairebé monotemàtica, dels mitjans de comunicació de tot tipus (privats i públics) s'ha afegit aquestes darreres setmanes l'espectacle obscè i lamentable que ofereixen, dia sí, dia també, els dos, en teoria, grans representants de d'independentisme català: els senyors Mas i Junqueras. La seva lluita per atorgar-se o assolir el lideratge del procés, el seu tacticisme i, de retruc, el menysteniment de tota la gent que honestament creu en la viabilitat i els avantatges d'assolir una Catalunya independent (sense fractures socials ni cap dolorós peatge de violència) està generant a molts un desconcert i un sentiment de vergonya que, lluny d'afavorir l'acostament de desinformats, indecisos, tebis i/o escèptics, tinc la impressió que va produint més baixes que altes a la llista dels convençuts.
Hagi passat el que hagi passat i s'hagi decidit el que s'hagi decidit en la reunió a Palau del dimecres, 14 de gener, el sainet que han ofert CiU i ERC ha estat lamentable. Sempre quedarà la CUP! Ara per ara, immaculats com uns amateurs, transparents i coherents. Compte: el teatre professional està ple de grans figures que van començar fent els pastorets al seu poble!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema