Durant molts anys, amb les excepcions que vostès vulguin, amb pujades i davallades més o menys significatives CiU, PSC-PSOE, ICV, ERC i, darrerament, també el PP, han copat els 21 seients que configuren el ple del consistori blanenc. Hem tingut governs amb majories absolutes, amb minories, amb coalicions diguem "coherents", amb coalicions impensables per no dir estrambòtiques. I més enllà, és clar, de valoracions subjectives i partidistes ens podríem preguntar quants d'aquests equips i els seus líders han deixat en Blanes i els blanencs un record, un impromptu inoblidable i/o el convenciment d'haver gaudit d'una acció de govern remarcable?

Gestionar el dia a dia, trampejar la crisi, sortir del pas, tapar forats, han estat el segell que ha marcat el tarannà de moltes legislatures. Amb algunes excepcions, com quan, al principi de la transició, tot estava per fer i consensuar les coses era més fàcil. I com alguna altra, que va acabar palesant la desproporció entre les propostes i projectes endegats i les necessitats reals del municipi.

Aquesta primavera, disposarem d'una nova oportunitat per decidir qui volem que lideri el tan necessari rellançament d'aquest Blanes grisenc, sense tremp, sense anima, però, sobretot sense directrius i projecte definit de futur. Aquesta primavera repetiran o debutaran formacions de nova o recent volada amb opcions d'obtenir regidors com ara la CUP. Tot fa pensar que, com ha estat habitual els darrers anys, per assolir l'alcaldia calguin pactes postelectorals. Pactes que, deixem-nos de punyetes, haurien d'aglutinar i comprometre en l'acció de govern els més preparats, els més decidits, els més disponibles, de cada formació, deixant de banda tacticismes i canvis de cromos (Consell Comarcal, Diputació, etc.) per ocupar parcel·les de poder.

El present i el futur dels municipis no haurien d'estar dissenyats i governats amb directrius sorgides de "llunyanes" cúpules dels partits. Les línies mestres, els projectes de ciutat (amb tots debats previs que facin falta) han d'estar consensuats, assumits i gestionats in situ per majories el més àmplies possibles. L'onze contra deu que s'ha repetit i patit aquí tantes vegades té molt a veure amb la situació actual.

Arribarem al 2019 amb la sensació que s'han perdut quatre anys més?