L'afirmació que tirar endavant el ramal de la C-32 fins a Lloret és indispensable, potser té una part de veritat. Afirmar-ho, taxativament, assegurant que aportarà inversions, creixement econòmic i llocs de treball, com diu el president del gremi d'hostalers de Lloret de Mar pot representar, com a mínim, una afirmació controvertida. En què es fonamenta l'increment d'atractiu turístic, més enllà del sol i la platja, que suposadament fomentarà la prolongació de la C-32?

Dels anys seixanta cap aquí, el que han permès o directament propiciat polítics, tècnics, grups d'inversió, de pressió, etc. de tots els signes, filiacions i simpaties, pel que fa al desenvolupament urbanístic del nostre territori en general i de la franja costanera en particular, ha tingut un component autodestructiu elevat. Amb les exempcions que vostès ?vul?guin, ens hem deixat capolar un territori naturalment privilegiat, invocant els beneficis econòmics que comportava la seva mutilació. Urbanitzacions legals, il·legals (almenys als inicis) edificis singularment elevats a primera línia de mar, han configurat un paisatge urbà o semiurbà de la Costa Brava Sud que no té res a veure amb els idíl·lics paisatges que durant segles li havien donat atractiu i personalitat.

Certament, per als blanencs, la prolongació té menys importància que per als lloretencs. La C-32 ja arriba fins a Blanes. La qüestió són les cues i retencions que neguitegen veïns d'una vila i l'altra, en determinades hores i en els moments àlgids de la temporada a l'actual Carretera d'accés Costa Brava. Tot i això, és discutible que en el cas de tirar endavant el projecte, als blanencs els resulti més ràpid recular alguns quilòmetres en direcció a Tordera per després fer cap a Lloret.

Tot plegat, em fa pensar en la polèmica que, de manera recurrent, divideix els menorquins entre partidaris i detractors de Construir una autovia entre Maó i Ciutadella. Una autovia? Només per alleujar el puntual augment del volum circulatori que es produeix durant la segona quinzena de juliol i el mes d'agost?

Tot plegat, també, m'ha fet venir al cap el títol d'un dels llibres del mestre Joaquim Ruyra: Marines i boscatges. Unes marines i uns boscatges que ell va conèixer en tot el seu esplendor. Ens hem carregat bona part de les "marines". Ara sembla haver arribat el torn dels "boscatges".