Una mare m'ensenya una fotografia. S'hi veu un panell com aquells que acostumes a trobar a l'entrada dels parcs naturals, en el qual gràficament s'explicita tot el que està prohibit fer-hi. En aquest cas, el panell no és a l'entrada de cap parc natural protegit sinó a la plaça Verge Maria del barri dels Pins de Blanes. Prohibeix jugar a pilota, anar amb bicicleta, amb patins i portar gossos deslligats.
La plaça dels Pins, com tantes altres places, carrers, voreres, etc. de Blanes està, durant molts mesos a l'any, ocupada gairebé en la seva totalitat per les terrasses dels locals de restauració de la zona. Afirmar que en algun punt els vianants hi passen amb dificultat, seria una exageració, com ho seria també afegir al panell esmentat, informació que especifica que a la plaça o t'asseus en una terrassa o no hi pots fer res més.
No pensin pas que tinc cap animadversió envers els qui viuen de l'hostaleria, ni en aquest raconet de Blanes ni en cap altre. El fenomen, però, es repeteix a molts llocs del paisatge urbà blanenc. En alguns de manera més o menys discreta. En altres, com ara al també emblemàtic passeig de s'Abanell prop dels Piteus de manera escandalosa. En altres, de manera històricament (?) consolidada com el tram del passeig de Dintre que llinda amb el carrer Ample.
A la plaça del dies Feiners, darrere l'ajuntament, la mainada en particular i els blanencs en general han perdut la font d'esbarjo que representava una altre espai públic (esdeveniments artisticoculturals a banda). Amb aparcament i terrasses prioritzats davant els espontanis partidets de bàsquet i futbol que organitzaven els mes petits.
I així, any rere any, carrer rere carrer, plaça rere plaça, vorera rere vorera, passeig rere passeig (un repàs exhaustiu faria que al diari rebutgessin aquest article per manca d'espai) lluny d'allò que, alguns, havíem après en els obligatoris i manipulats llibres franquistes sobre "el bien común", una part del patrimoni urbà (comú) de tots els blanencs vagi esdevenint"un bien particular".
En nom del dèficit, les arques buides i l'endeutament, per recaptar una mica més, sovint sembla que (a més de la controvertida proliferació de zones blaves) tot s'hi valgui. Potser la majoria "d'ocupacions" siguin legals i s'ajustin a normes i ordenances. Potser sí. Però les normes i ordenances les fa, les desfà i les supervisa algú. Algú amb autoritat, amb un suposat sentit comú i comunitari i amb suposada sensibilitat social i estètica.
El nou equip de govern (tot just estrenat) i l'oposició tenen, també en aquest tema de la via pública, un repte complicat. Aconseguir que, tot i els costums que es deriven de la bonança del clima mediterrani (i les necessitats dels fumadors) la via pública, els espais públics permetin un equilibri entre els interessos d'una vila turística i els drets i les necessitats de tots els ciutadans. Petits i grans!
