En Manel és una peça fonamental per entendre el caràcter profund de la gent del meu poble, d'Arbúcies i de la majoria de pobles de les comarques gironines. No podríem de cap manera explicar l'esdevenir d'aquelles dècades sotmeses al nacionalcatolicisme, a una atmosfera ofegadora, a l'ombra bruta allargada de la guerra civil, sense en Manel. De petit, ell ja hi era, ja era dalt l'escenari fent de dimoni gros dels Pastorets i actuant com a protagonista de moltes comèdies. Em despertava al matí (cosa que li deia) amb el seu corn o trompeta, que espantava les velles perquè tothom s'assabentés que ell era el drapaire.

Va fundar una orquestra d'arreplegats que es reptaven per veure qui desafinava més. Fins els van llogar els de la festa Major de la república independent de Gràcia de Barcelona (però no els van entendre). Era un fart de riure veure'ls actuar. Amb l'orquestra sense avisar ningú recorria els carrers del poble a les sis del matí despertant tothom. Ell era en Manel i li podíem consentir tot. Era tan ocurrent, tan divertit. Tan surreal en aquells anys prims i secs. Merda.

L'últim dia que vaig ser a Arbúcies, el mes de març d'enguany, recitàrem uns versos dels Pastorets que ell una vegada en plena representació va improvisar. Un vers ell, l'altre jo i acabàrem abraçats i se'm van entelar els ulls. Merda! No conec cap actor que hagi brodat el Manelic de Terra Baixa com ell; en Manel imprimí al personatge tanta ferotgia dramàtica que en Guimerà segurament hauria dit que l'havia escrit per ell. Visca en Manel!