Durant 24 hores, un iot de luxe, fondejat al mig de la badia de Blanes, va ser tema de conversa recurrent entre els blanencs. A Marbella, Canes, Mònaco o Saint-Tropez ningú n'hauria fet cas. Allà, formen part de l'entorn. Aquí, en canvi, va generar l'expectació de nombrosos badocs (entre els quals m'incloc) i un reguitzell d'especulacions sobre el seu propietari. «Hi ha gent amb molts calers al món», em comentava una àvia (jove) mentre contemplàvem embadalits el vaixell, tot esperant que els nostres nets sortissin de l'escola. «I tant!», corroborava jo. «Ara... ves a saber com els guanyen», es preguntava la companya de la nombrosíssima AAC (Associació d'Avis-Cangur).

El comentari m'hauria semblat irrellevant si s'hagués fet amb les sentències del cas Nóos (palauet dels Urdangarin) i el cas Bankia (iot d'en Rato) més allunyades en el temps. I, si no hagués coincidit amb els dies clau del judici dels Srs. Millet i Montull (luxe, viatges...).

No sé si aquests dos «pròcers» catalans, tenen o han tingut cap iot però, durant anys, van navegar aigües turbulentes, remenant i guanyant molts calers. Concretament, a banda dels sous, el 1,5% del 4% que, segons han declarat, Ferrovial els passava per l'adjudicació d'obra pública. L'altre 2,5%, segons han declarat, anava a CIU.

La conversa va donar un gir quan la meva interlocutora em va explicar que viu davant l'antic pavelló esportiu de Blanes, just enfront d'on es va endegar el mega-projecte de l'lla Isozaki. L'Illa Isozaki! La contrapartida que havia de finançar la Ciutat Esportiva! El projecte que havia de rellançar Blanes, però, va contribuir, sobretot, a endeutar un xic més el municipi. «Tot allò va remoure molts calers!». «Qui sap si algú es va comprar també algun iot», em va dir rient. «Va... ni comparis ni exageris! No ho crec. Un cas i l'altre, no tenen res a veure i hi ha molta gent honesta que té iots», vaig replicar.

No vam tenir temps de fer més safareig. Travessant el pati, exaltats i riallers, potser per la caloreta que ja fa dies anuncia la primavera, els nostres nets se'ns van tirar al damunt. «Què hi ha avui per dinar, avi?». «Carbonara». «Bravo!»... «Heu vist quin vaixell tan gran i tan maco hi ha fondejat davant sa Palomera?». «Ostres, quina canya!». «És de guerra?».