Ahir vaig anar a l'escola del meu fill a explicar l'ofici de periodista, però la cosa va derivar cap on volien els alumnes, que en tenir sis anys són experts a dirigir converses. Van començar a dir per torn quin era el seu heroi favorit. El resultat va ser aclaparador: els herois de quasi tots són els pares. Els pares, aquells éssers en presència dels quals res no els pot passar, aquells que en els seus somnis, o potser va passar en realitat, vencen dracs, bruixes, gegants i monstres, aquells que són sinònim de felicitat, però sobretot de seguretat. Mentida, nens. Ahir no us ho vaig voler dir, però la crua veritat és que els pares tenim més por que vosaltres, som covards, sempre estem patint. La raó és que ens sabem febles. Doblement febles: sabem que res no podrem fer per vosaltres si la vida es posa seriosa, i sabem que si us perdem, ho perdem tot. Molt més que la vida. Ser pare és patir, ser pare és masoquista.

Allà la justícia, si vol investigar. Allà ella, si decideix qui són els responsables de l'accident sarcàsticament ocorregut el Dia de la Mare, com si els déus, més que jugar a daus amb nosaltres, ens tinguessin per fitxes del parxís, a les quals matar tranquil·lament i en marco vint. Això, als pares que han vist veure volar un castell de goma mentre escup els nens, els importa poc. La imatge és tan ­terrorífica que durant una fracció de segon ningú devia creure que fos autèntica, havia de ser un miratge. Després, quan es va tornar real, el vol i els crits i els plors i els xiscles van durar hores, potser dies, tal vegada tota una vida, segurament una eternitat. Quants dels pobres nens devien estirar la mà, convençuts que el pare els salvaria, quants el devien cridar, quants l´imaginaven anant volant a rescatar-los. Fins que es va fer el silenci, a l´instant trencat pels primers crits descarnadors. Eren els plors dels herois.

Els déus haurien de saber que a un nen no se'l pot molestar amb menudeses com la mort quan s'està divertint, quan és feliç. Un nen no pot morir ni atropellat per una carrossa mentre espera els Reis ni jugant en un parc aquàtic, ni mentre salta i riu en un castell inflable. Un nen no ha de morir mai, però molt menys en presència d´uns pares que s´ho miren impotents.

Tots, un dia, descobrim que els pares no són herois, que no tenen superpoders, que ningú en té, que la vida colpeja de debò. I aquell dia els estimem més, perquè comprenem el valor de tot el que han fet per nosaltres, tot i ser simples humans.

Sosté en Javier Marías que una mort violenta és sobretot un robatori. Es roba tot el futur al mort: els llibres que hauria llegit, la gent que hauria estimat, els bons moments, els dolents, els ous ferrats amb patates. Tot. Molt més si tot just començava a viure. Un fill només ha de morir acabat de néixer o passats els 40, sense saber què és la vida o havent-la viscut. L'entremig és massa dolorós. No hi ha heroi que el suporti.