a realitat no és cap veritat. Tothom s'apunta a qualificar el president de la Generalitat com si fos un membre del Ku Klux Klan. No ho és. L'extrema dreta catalana i espanyola remunta la idea de qualificar i atacar els catalans republicans com si fossin el pitjor del món conegut. Too late. La vida i la realitat són assumptes diferents. Una i primera, allò que dol a l'extrema dreta espanyola és que els catalans tinguem un president i, dos i segona, que aquest president parli de República. Això dol tant a la dreta com a l'esquerra espanyola. Els comuns voten amb la dreta, formen part d'un coixí monàrquic que els toca apaivagar des de la renúncia del 15-M a qualsevol idea republicana. Servils. El carrer és de tots però la força del carrer no és de tothom. Ara és dels pensionistes i de les feministes. Tothom es queixa que Quim Torra depengui de Puigdemont. Qui depèn de qui? Domènech d' Iglesias, Arrimades de Rivera, Iceta de Sánchez i l' Albiol de Rajoy. Franquícies espanyoles instal·lades a Catalunya. Els partits catalans no tenen patums al Congrés. Sembla ser que, de cop, hem descobert la política. I, un cop instaurat el 155, el PSOE i Cs volen desmuntar la vida catalana. Un partit com el PNB decideix qüestions, pacta amb el Govern espanyol, se n'endú una milionada i fa política. Pactar és això. És curiós que, enmig de la voràgine, l'ànsia viva d'atacar els catalans, qui té el cap més fred sigui Rajoy. Rajoy espera perdurar-se al poder i serà gràcies al PNB que ho aconseguirà. Cs intenta desbancar-lo, no té força -només estadístiques-, per això pica de peus i fa rebequeries desfibrades. La dreta es referma al poder d'Espanya i la Comunidad de Madrid. La veritat mai no va lligada amb la realitat.
