Potser hi ha notat els productes de consum duren cada vegada menys. Els mòbils deixen de funcionar als pocs mesos de comprar-los, els ordinadors es tornen lentíssims de sobte i la roba es desgasta després d'uns quants rentats. Encara que molts hauran patit alguna vegada aquest inconvenient són pocs els que coneixen el perquè d'aquest esgotament prematur. En ocasions els errors dels articles no són defectes aïllats, sinó la conseqüència de la voluntat del fabricant, que dissenya les seves mercaderies amb la clara intenció de disminuir-ne la vida útil.

A la tècnica de fixar el temps de vida que tindrà un producte se la coneix com obsolescència programada. Aquesta es pot aconseguir introduint algun dispositiu en l'aparell per al qual es fixa un rendiment d'una determinada quantitat d'hores o d'emissions (com les d'una impressora, per exemple).

Els errors en les bateries són els més freqüents. Des d'una botiga d'informàtica confirmen que la vida útil de la bateria d'un ordinador portàtil que s'usa diàriament és d'uns vuit mesos. A partir d'aquí és probable que el portàtil només vagi a poc a poc disminuint el temps que aguanta encès.

Com que les bateries només tenen una garantia de sis mesos el que vulgui utilitzar el seu portàtil sense restriccions haurà d'abonar l'import d'un carregador nou, que està entre els 55 i els 65 euros.

Controlar la vida útil d'un article també es pot fer d'una manera senzilla: utilitzant materials barats que es desgastin ràpid. O pujant el preu de les reparacions al punt que sigui sempre més rendible renovar el producte avariat.

Un exemple clar d'això últim el dóna el popular iPod d'Apple. Després de consultar amb el servei tècnic d'una botiga de la companyia el que costaria reparar la bateria d'aquest reproductor de música s'arriba a la conclusió que és més rendible comprar un aparell nou.

L'arranjament costaria uns 100 euros ja que cal substituir l'aparell perquè és impossible desmuntar la bateria del iPod. Això sí, des de la botiga van advertir que el nou reproductor només tindria tres mesos de garantia, pel que recomanaven tirar el vell i comprar un de nou. Els models més barats costen entre 49 i 159 euros.

Sigui quin sigui el mètode que s'utilitzi, l'objectiu final d'aquesta pràctica empresarial és que la demanda del producte es mantingui sempre estable, i per tant, que la producció i els beneficis de l'empresa mai caiguin.

L'obsolescència programada també és una qüestió de publicitat. En la societat de consum l'hàbit de comprar es fa tan necessari que productes que funcionen perfectament són rebutjats com antiquats quant canvien les modes. Els fabricants també s'afanyen a introduir constants canvis en els productes per treure nous models i deixar obsolets els antics.

Els televisors, per exemple, han patit múltiples variacions en els últims anys. Al principi la gran novetat eren els televisors de plasma, posteriorment es va dir que a més de fer soroll eren dolentes i que havien de substituir per les pantalles LCD. Ara, tot just cinc anys després, són LCD LED.

D'altra banda, el TDT va començar sent un aparell que tots vam haver de comprar per evolucionar des de l'analògic amb incentius fins i tot l'Estat. Després hi va haver de substituir per l'TDT integrat a la televisió, però aquest va resultar no ser d'alta definició pel que, encara que la televisió fos Alta Definició i el canal de TDT emetés en aquesta qualitat, no podíem gaudir del nou format. La solució passava per canviar el televisor per un que portés integrat el TDT d'Alta Definició o per comprar un nou aparell TDT, ara sí, d'Alta Definició.

El terme d'obsolescència programada s'està popularitzant a poc a poc gràcies a documentals com 'Comprar, llençar, comprar', dirigit per l'alemanya Cosima Dannoritzer i coproduït per Televisió Espanyola. La producció ha generat debat a Internet i explica com funciona la tècnica i quines conseqüències té en la societat de consum.

L'obsolescència programada no només afecta al consumidor, també és una amenaça per al medi ambient. Nacions Unides estimava en un informe de 2005 que es produeixen entre 20 i 50 milions de tones de residus electrònics.