1Narració depurada. Freda. Esgarrifós, no té un altre nom, l'espai de Maria Dolors Genovés sobre les dictadures. Necessari. Torturats argentins parlen de calvaris inacabables, que es perllonguen fins el 1983. El documental serveix per veure que el paisatge del terror és internacional, i que tots els països passen aquest malson. Els judicis dels torturadors canvien. Un tipògraf argentí, salvat de la mort pel seu ofici, va aconseguir fotos dels torturadors. El punt final d'Alfonsín va ser abolit, també gràcies al sacrifici de les Madres de la Plaza de Mayo. La justícia sempre actua i calen reparacions. A Itàlia hi ha molt neofaixista, però reclamen indemnitzacions als nazis. A Alemanya es parla dels horrors del nazisme: els camps d'extermini hi són presents, però una majoria dels avis van ser nazis. I l'avi era bo, oi?

Fragment de la tv movie, el Marqués de Villaverde, gendre de Franco, parla amb la seva dona i li diu: "ens cal temps per assegurar els calés". Segueix una llarga, artificial i patètica agonia del cap de l'Estat. Els Franco van mantenir calés i propietats. Manuel Alexandre, l'actor que fa de dictador, té cara de bona persona i humanitza el personatge: no ha treballat tampoc la seva dicció, aflautada. Vicky Peña fa de La Collares: és ideal pel paper.

Cal revisitar la nostra història, començant per una de les pàgines més grotesques. Hagués estat interessant, perquè les generacions joves no els coneixen, posar els noms als personatges quan intervenen. Com a argument, segueix la visió, complaent, del pilot del canvi de l'historiador Powell que ens diuen que va ser el Príncep d'Espanya, Joan Carles.

LOS ÚLTIMOS DÍAS DE FRANCO A3. Dijous, nit

Amb ganes de "pillar"

La generació actual: joves insegurs, amb parelles, buscant parella, entre jocs de la Play, tocant la guitarra o sent superherois cibernètics. Gent que ha estudiat, xuclada per Internet i que no milita políticament perquè passen. Viuen bé, però la feina és precària, en general, tot és insegur. Pot créixer, si la deixen i ser més conyera: tenen grans amics, però "sin mariconadas". La veu en off molesta, li dóna to de documental, no cal.

Els retraten infidels, encara que es queden amb les ganes d'acabar la faena. Ah, i manen elles, perquè ells porten els pantalons, però elles els compren. És la segona part d'Impares. Van afinant, fins que l'acabin d'arrodonir. No té la força, la sinceritat i el ritme de ¡Qué vida más triste!, potser perquè els guionistes no toquen prou bé les nostres misèries. Potser no són de la generació D.F.

GENERACIÓN D.F A3. Dilluns nit