El 18 de novembre de 2000, Ignasi Farreres abandonava el Consell Nacional d'Unió, amb el cap baix i amb una cartera, una agenda i dos o tres diaris sota el braç. Feia poca estona que havia presentat la seva dimissió com a màxim responsable institucional del partit. Farreres era, no el primer, però sí el màxim sacrificat per Josep Antoni Duran Lleida pel cas Treball.
Segurament el que havia estat el conseller de la cartera més polèmica dels governs de Jordi Pujol els anys anteriors pensava que amb aquella decisió es treuria el llast que l'havia acompanyat des del dia que l'afer de les subvencions per a cursos havia saltat a la llum. Molt probablement no pensava que alguns anys més tard, un afer colateral i molt menor pel que fa a la cuantia econòmica el portaria a la banqueta dels acusats.
És cert que Ignasi Farreres era el responsable del departament de Treball quan es van produir els milers de concessions de subvencions a les empreses de Fidel Pallerols i a acadèmies propietat de persones vinculades a Unió, però també és cert que les indagacions policials i judicials pel presumpte desviament de fons al partit democratacristià mai l'han esquitxat directament. No ha estat imputat, ni acusat i ni tant sols se l'ha investigat.
Però en aquell moment, Farreres s'havia convertit en el cap de turc de Duran Lleida per depurar responsabilitats de cara a la galeria. Ja no era conseller des de feia temps i el càrrec que ocupava en el partit (president del Consell Nacional) no era executiu. Per tant, era ideal per intentar aturar les creixents crítiques de PSC, ERC i ICV i fins i tot dels seus socis de Convergència que veien com els afers d'Unió afectaven a tota la federació. Calia també un gest cap al PP que era l'únic partit de l'oposició al Parlament que aturava els atacs del tripartit i impedia contínuament les comissions d'investigació.
I així va ser. Farreres era la víctima política del Cas Treball mentre el jutjat d'instrucció número 9 de Barcelona i la Fiscalia seguien acorralant els antics alts càrrecs del departament sempre sense anar més amunt del director general d'Ocupació.
Es trenca el silenci
Si a algú li va quedar algun dubte sobre el desgrat de Farreres en presentar la dimissió, aquest es va dissipar cinc mesos després, l'abril de 2001. L'exconseller va redactar una extensa carta d'una quinzena de pàgines on criticava durament el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida i afirmava que al partit només decidia ell, un fet conegut per tothom però que pren un alt valor quan les paraules provenen d'un antic alt dirigent democristià. Ignasi Farreres volia deixar clar que les seves reflexions no tenien res a veure amb el cas Treball, però no es pot evitar pensar en un cert lligam dels dos fets tenint en compte el poc temps transcorregut entre un i altre.
Paral·lelament, un altre jutjat -el número 11- amb Francisco González Maíllo al capdavant seguia investigant un altre escàndol que afectava Unió, el cas Turisme. Va ser en aquest entorn on es va descobrir que el sistema d'informes que s'utilitzava al Consorci de Turisme per desviar fons públics es podria haver reproduït en altres conselleries governades per Unió com Justícia i Treball. I en aquesta darrera conselleria es localitzen vuit estudis amb moltes similituds als del cas Turisme i l'adjudicació dels quals s'atribueix a Farreres. El judici comença dimarts i el dubte que plana és si aquest cop l'exconseller trencarà el silenci.
