Les recents mobilitzacions estudiantils contra l'anomenat Pla de Bolonya, encara que no han tingut lloc a Girona amb la mateixa intensitat que a les universitats barcelonines, han posat damunt la taula una fractura entre les aspiracions dels estudiants i les expectatives dels gestors de les universitats. El distanciament entre uns i altres sembla insalvable.

Li ho preguntaré molt directament: Bolonya està portant la universitat cap a les demandes de la societat neocapitalista?

En aquest problema hi han coincidit diferents qüestions, que segons com se sumin es poden interpretar també de diverses maneres. La declaració de Bolonya de 1999 provenia d'una llarga història i d'una forta voluntat dels països europeus de treballar conjuntament, suprimint fronteres pel transport de mercaderies, creant una moneda única, etc. Un aspecte més era treballar conjuntament per crear les universitats europees.

Es tractava d'anar, per tant, a una uniformització, suprimint les peculiaritats de cadascú?

Les universitats europees tenim una història comuna i una tradició compartida. Hi ha 70 universitats europees que són anteriors al descobriment d'Amèrica, que comparteixen uns valors humanistes i una manera de treballar que en certa manera ara s'està qüestionant. Perquè ara mirem alguns rànquings i sembla com si les universitats americanes passessin al davant de tots.

I no és així?

Les universitats europees, treballant totes juntes i d'una mateixa manera, crec que poden passar al davant de molts altres països i altres universitats.

Si Bolonya suposés únicament això, no hi hauria polèmica.

L'objectiu de Bolonya era simplement aquest: esborrar fronteres i que els títols fossin compartits i reconeguts per tots els estats de la UE. I també que hi hagués molta més mobilitat d'estudiants i docents. Aquest era l'esperit del tractat.

Però...

Poc temps després va haver-hi la declaració de Lisboa, que també va ser promoguda pels governs, que conclou que Europa no és competitiva en alguns temes com matèries primeres i mà d'obra, però considera que els països europeus poden ser especialment competitus en creació de coneixement i en recerca. Això indirectament es referia a les universitats, les quals vam estar-hi d'acord, però recalcant que aquest no és l'únic objectiu de la universitat.

Què és la famosa societat del coneixement que sembla que s'acosta sense remei?

Més que de la societat del coneixement, m'agrada parlar de la societat de la saviesa. La saviesa va més enllà, perquè inclou coneixement, però també uns valors que gestionen aquest coneixement. Les universitats europees estem més en aquesta línia que en la de la societat del coneixement.

D'aquí venia la meva primera pregunta. Fa la impressió que anem a unes universitats on primaran els estudis rendibles en termes de mercat.

La meva opinió és que a l'hora de planificar internament, la universitat no fa aquesta distinció. Pot ser que la faci l'estudiant que ha de triar carrera, com ho demostra que les carreres de Lletres són menys demanades. Però nosaltres les mantenim, les seguim oferint i les seguim potenciant i valorant. A Girona en concret els estudis de lletres els considerem clau. Filosofia, Dret, Història... Aquests estudis clàssics són la base de la civilització occidental.

No em referia en concret a Girona, sinó a la universitat en general: s'està enfocant estrictament cap a la productivitat?

Si es refereix a productivitat econòmica, no. Ara bé, productivitat de resultats acadèmics, sí, perquè és una obligació que tenim les universitats que ens financem amb diner públic.

Que els filòlegs o que els arqueòlegs recent llicenciats no trobin feina és culpa del sistema universitari o de la societat? Què ha de canviar?

Pot ser un desajust entre el nombre de llicenciats i les demandes que té la societat. Hem de recordar que els anys 80 va ser el moment de l'explosió demogràfica a la universitat, cosa que socialment va ser molt positiva. Però és clar, aleshores la societat ha de tenir la capacitat d'absorbir tots aquests llicenciats. De tota manera, això que no tenen feina no és del tot cert, perquè els nostres estudis indiquen que al cap de tres anys tots estan treballant. A vegades costa una mica encaixar, trobar el lloc idoni, però no penso que sigui un problema d'excés d'oferta de titulats.

Serà més car estudiar a la universitat que ens porta Bolonya?

No. Rotundament, no.

Doncs és el que es diu.

Li ho explico. Els preus dels cursos de grau i els preus dels cursos de màster oficials, són això: oficials, és a dir, marcats pel govern. Per tant, les universitats continuarem cobrant uns preus equivalents als actuals. És evident que aniran pujant, com ha passat sempre, però en unes proporcions com fins ara. Respecte a altres aspectes com l'estada a la universitat, els desplaçaments, etc., nosaltres som els primers a demanar que hi hagi ajuts aconcrets per a les persones que volen estudiar i no tenen la universitat a la porta de casa. Però amb Bolonya la universitat no ha de ser més cara del que és ara.

Paradoxalment, mentre es debat sobre Bolonya, les universitats espanyoles continuen a la cua d'Europa.

M'agradaria que cada vegada que surt un rànquing d'universitats, sortís al costat una llista dels recursos de què disposen. O sigui, la quantitat de diners que tenen per a la formació de cada estudiant. I veuriem que en aquest rànquing les universitats espanyoles estarien encara més avall. La universitat no s'ha potenciat ni prioritzat econòmicament, políticament no ha comptat.

Igual que Lluís XV va dir "després de mi, el diluvi", el conseller Huguet afirma que, o Bolonya o el retorn a la universitat franquista.

(Riu). Endarrere no hi anirem mai. No tornarem ni a la universitat de fa 40 anys, ni a la de fa 30 anys, ni a la d'en fa 20. Però sí que és veritat que Bolonya significa treballar amb uns plans d'estudi compartits per altres països i per altres universitats europees. I si som europeus hem de treballar amb les universitats europees, que -com li deia- tenen uns valors humanistes que no tenen les americanes. En moltes coses estem per davant d'aquestes; ara, si ens fixem només en la recerca tecnològica pura i dura, és aquí que ens passen al davant. No ens podem separar de la resta d'universitats europees, no podem pretendre ser una universitat sola i que vagi per lliure al món.

Es va cap a una privatització de la universitat?

De cap manera. No hi ha cap voluntat de privatitzar la UdG ni cap universitat pública catalana. Una altra cosa és que cada cop més, la societat, les empreses, aprofiten els resultat de la recerca que es fa a la universitat. Que això ajudi a millorar la qualitat de vida i el nivell econòmic del país no és pas dolent. Però això continuarà no essent la primera missió de la universitat.