La nevada elÈctrica

Durant els últims anys la dependència de l'electricitat no ha fet més que augmentar. I això no és res del que encara ha de venir amb el transport elèctric. La societat del futur serà elèctrica, és el títol d'un dels meus articles.

El daltabaix de la xarxa elèctrica ha posat aquesta primera qüestió en un lloc destacat en el debat. Escolto declaracions de molta gent dient que per tornar a passar situacions com les de fa 40 anys no feia falta fer el camí que s'ha fet. Crec que són reflexions en calent. Una persona que deia això tenia ja una certa edat. Hauria de pensar que si la nostra cultura no hagués fet aquest camí segurament ara ja estaria morta o amb una vida amb menys qualitat de la que porta ara. El nostre benestar es deu sobretot a les millores del confort domèstic amb la calefacció i a les derivades de la sanitat, ambdues relacionades amb l'electricitat.

Per tant la dependència de l'electricitat no és la mateixa ara que la de fa 40, 30, 20 i ni tan sols 10 anys. I encara serà molt més intensa en els propers decennis. A partir d'aquí ja podem veure que la qualitat del subministrament no pot ser la mateixa, essent importantíssim assegurar-la en el màxim de circums?tàncies. Aquest raonament, copsat en pròpia carn per moltes persones de les nostres comarques, trenca completament amb aquella ideologia que hem de viure sense xarxes elèctriques. Que hi visquin ells i no emprenyin la resta!

La segona qüestió és quin grau de seguretat hem d'aplicar a la xarxa elèctrica. Des de l'autopista fins el mar ha caigut part de la xarxa de 110 kV, 25 kV i part de la de baixa tensió. La gent diu que ha estat per manca de manteniment. A falta de veure el resultat de l'expedient obert per la Generalitat a les ?compa?nyies elèctriques, així, per sobre, em sembla que la caiguda de la xarxa no es deu a mal manteniment. Ha caigut la xarxa, els arbres dels boscos i el sostre del pavelló de Quart. Han caigut torres de formigó, metàl·liques i de fusta, amb vanos grans i petits. El meu parer és que la xarxa ha estat sobrepassada pel pes de la neu humida. Els cables es van carregant de neu, s'allarguen pel pes, fent possible posar-hi més neu,... fins que cau el cable o la torre. Ha estat una nevada excepcional, segur. Però això no ha de ser excusa per no fer res i esperar a la propera. Del meu record hi ha la nevada de gener de 1986, la de novembre de 2001 i la d'ara com a excepcionals. La de 1986 només va afectar la línia de transport de REE de 220 kV fins a Juià. La de 2001 va afectar sobretot l'espai entre Barcelona i Igualada i aquesta ha afectat Girona. Totes tres tenen en comú el mateix fet: una llevantada coincideix amb una gota freda en altura. Per tant estem davant un fenomen que es repeteix amb una freqüència apreciable: en 24 anys s'ha repetit en 3 ocasions, cada vuit anys de mitjana. El director general de Fecsa Endesa Josep M. Rovira es qüestiona que aquesta freqüència demani canviar el disseny de la xarxa. Estic convençut que no veu la mateixa freqüència que ara he exposat. Amb l'augment de la dependència elèctrica és imprescindible superar adversitats semblants, canviant la normativa de pes de neu. Aquesta ha de ser la mateixa a la costa (almenys la de Girona) que a la muntanya pel fet que la humitat multiplica la densitat per dos o per tres.

La tercera qüestió és saber què és el que ha caigut durant l'episodi. Les comarques de Girona alimenten els més de 850 MW per 5 punts. El principal és la línia de 220 kV de Vic a Juià. Aquesta alimentació és l'única possible per a l'Alt Empordà, on aporta prop de 200 MW i 119.000 usuaris. Dues alimentacions més es fan a 132 kV a Salt. Una ve d'Olot i l'altra ve de la Roca. Una altra alimentació prové del corredor Sau Susqueda amb línies de 110 kV que van a Mas Xirgu a Girona. Finalment la darrera alimentació prové de Tordera, on una línia de 110 kV alimenta la Costa Brava sud. La nevada va fer desconnectar la línia principal de 220 kV deixant automàticament 201.000 usuaris sense subministrament, amb 333 MW. Quan aquesta es va recuperar hi va haver tensió per als 119.000 usuaris de l'Alt Empordà, 199 MW. Però al caure les alimentacions de 110 kV tant des de Tordera, com des de Cassà i des de Juià-Forallac van quedar sense tensió tots els usuaris de la Costa Brava des de l'Escala fins Blanes, 134 MW, 82.000 usuaris. És aquesta xarxa la que estarà resolta provisionalment en 6 dies i definitivament en 1 mes i amb generadors locals.

Si hagués caigut una torre de la línia de 220 kV la manca de subministrament per a les comarques de Girona hauria durat com a mínim 15 dies. Aquesta previsió és la que s'ha fet servir sempre per justificar la urgència de la MAT com a font d'alimentació a les comarques de Girona. Si l'argument no és de prou pes, facin-s'ho mirar. L'any 1986 la línia de Vic-Juià va caure a l'alçada de La República i el dany va ser petit per la menor dependència elèctrica, i va ser possible l'alimentació alternativa per les altres 4 entrades.

La quarta qüestió afecta els contraris a la MAT dient que aquesta no hauria resolt el drama. Ja veieu que si arriba a caure la línia de 220kV el resultat hagués estat demolidor. Però fins i tot aguantant la línia de 220 kV la construcció de la MAT hauria minvat el problema de la Costa Brava. Aquí el punt principal va ser la caiguda de les línies de 110 kV. Pel nord a Forallac van caure les torres 60, 61, 62, 63, 64, 65, 69, 70, 71, 72 i 73, pel centre a Cassà, van caure les torres 89 i 90, en l'alimentació de Castell d'Aro a Vall-llobrega i pel sud, de Calella a Mataró, van caure les torres 34, 35, 36, 37, 38, 47, 48, 49 i 52, fet que va significar deixar d'alimentar Tordera, que alhora subministra Lloret.

Hi ha previstos quatre nodes que surten de la MAT a partir dels quals s'alimenta alternativament la xarxa de Girona. Un és a Bescanó, des d'on Endesa ha de construir una línia de 132 kV que connecti amb Salt. L'altre és el de Riudarenes que alimentarà la línia de 110 kV que electrifica Lloret, punt fortament castigat en aquest episodi. Una altre és la de Ramis que alimentarà Juià i la línia de 132 kV que va a Llançà. Finalment el darrer és el de Santa Llogaia, que alimentarà la línia de 132 kV de Figueres. Aquestes alimentacions no s'han pogut executar pel retard de la MAT. El parc de Tordera, que ha vist la seva alimentació tallada per les línies de Sant Celoni i Calella, hauria estat garantit amb la MAT, i a través d'aquí fins a Forallac. Només calia aixecar les torres 89 i 90 a Castell d'Aro.

La cinquena qüestió és saber si Endesa inverteix en la xarxa actual. El pla Tramuntana ha significat inversions importants com les subestacions de Forallac, de Vall-llobrega i de Cassà, no sé si suficients, però les més importants estan pendents d'execució esperant els nodes de la MAT.

Moltes d'aquestes inversions no s'han pogut fer per la resistència del territori. El problema és de la MAT, ho va ser en la línia de Girona-Cassà-Castell d'Aro i encara ho és en la línia de 132 kV entre Olot, Serinyà i Figueres. No es pot alhora demanar més línies i fer els impossibles perquè no passin. D'això se'n diu esquizofrènia col·lectiva.

La sisena qüestió és el soterrament de les línies. Es diu que si tot fos soterrat no hi hauria hagut cap problema. Això és una bajanada que circula des de fa temps en els moviments opositors a l'electricitat, entre ells els alcaldes de l'AMMAT. Ara diuen que ja estan a favor de la MAT, però soterrada. El mateix raonament el fan extensiu a totes les línies. L'argument parteix de la base que el cost de soterrar el pagarà la companyia elèctrica i que no ens afectarà en la tarifa. No saben que la tarifa té costos regulats i costos de mercat i que absolutament tots els costos acaben aflorant en el preu final. És impossible, no és sostenible econòmicament, soterrar gran quantitat de línies. Ni el tram de la MAT des de Santa Llogaia fins a Bescanó és factible de ser soterrat tècnicament per incompatibilitat entre potència de curtcircuit, transformació a continua i compensació reactiva (una qüestió que l'informe de Cilma sempre ha obviat), ni és factible anar soterrant les línies pel sol fet que no ens agraden. Les companyies permeten que els ajuntaments paguin el soterrament al pas pel seu municipi i aquests estan en el seu dret d'aconseguir subvencions a tal efecte. Per aquí hi pot haver una sortida en algun cas. No es pot soterrar tot el país i demanar que l'economia creï llocs de treball. És una il·lusió, una fal·làcia, que el moviment contra tot ha anat introduint.

Finalment, la setena qüestió, és el paper de l'administració. És intolerable anar retardant les inversions en infraestructures elèctriques per por als moviments que frenen el territori. A la fi l'administració acaba sent corresponsable amb aquests moviments per no haver agilitzat la tramitació dels projectes. No pot ser que la MAT, la línia d'Olot-Serinyà-Figueres i els parcs eòlics necessitin més de 10 anys de tramitació. El fre de certs partits polítics al desenvolupament és palès pel que fa a ICV. Com algun conseller ha dit, en aquest partit hi ha consignes de frenar el creixement econòmic. Intolerable! ERC també va fent el joc en aquesta qüestió. CiU fa un paper ambigu, deixant que alcaldes seus abanderin moviments anti-MAT i ara prosoterrament. Només cal que recordin el cost polític de la línia de Cassà-Castell d'Aro. Si CiU deixa fer els alcaldes per desgastar el govern s'equivoca: el pòsit del Nimby queda i els afectarà a ells quan governin. I els socialistes pagaran car no haver deixat clares aquestes qüestions amb els seus socis, donant-los la Conselleria de Medi Ambient, que ha col·lapsat el país molt més que la nevada.