La història dels bancs i caixes gironins no comença al segle XX, sinó que durant durant tot el XIX ja s'havia produït una intensa activitat.

Segons Narcís Castells a Canvistes i Banquers, a primera caixa autòctona de la qual es té constància a Girona és la Caja de Ahorros de la Provincia de Gerona, que va funcioanr durant bona part de la dècada de 1860. El seu naixement va venir propiciat pel Reial Decret de 29 de juny de 1853, que establia el naixement de caixes d'estalvi a totes les capitals de província. A Girona, va obrir les portes el 3 de gener de 1864 i va tenir cinc anys de vida, fins que va tancar el 7 de febrer de 1869.

La Caja de Ahorros de la provincia de Gerona tenia la seva seu a l'antiga casa del correu, a l'inici del carrer de la Força, i tenia una junta directiva presidida pel governador civil i integrada per entre 6 i 18 persones més. Els seus impositors eren gent de classe treballadora, amb un especial predomini de minyones i serventes. En total, va arribar a tenir 51 impostiors, però va acabar desapareixent com a conseqüència de la crisi de 1868, ja que mai havia estat especialment sòlida.

El primer banc propi documentat a la ciutat, en canvi, va ser el Banco de Gerona, una iniciativa nascuda arran de la febre d'or però que es revelar molt inestable i no va durar ni tres anys. El Banco de Gerona va ser constituït el 9 de desembre de 1881 per part de setze promotors bàsicament de Girona i rodalies. Estava encapçalat per Narcís Heras de Puig, advocat, hisendat, escriptor i expresident de la Diputació (1876-1878). El capital inicial estava format per 10.000 accions de 500 pessetes, sumava 5 milions de pessetes i va ser subscrit en un 60% pels mateixos promotors, encara que desemborsant només un 5% del valor de les accions. Quan es van negar a desemborsar el 95% restant va començar la crisi a l'entitat, i només tres mesos després de la seva constitució es va convocar una junta extraordinària a la seu del carrer Albereda per parlar de la qüestió. Com que no es van posar d'acord, l'any 1983 es va decidir la seva liquidació, formalitzada a principis de 1984.

També en el 1881, i només uns dies més tard que el Banco de Gerona, va néixer el Crédito Gerundense, una entitat que es va revelar com a bastant més sòlida que l'altra, ja que va durar quinze anys (1881-1896). Entre els seus impulsors hi havia Pelai de Camps, més conegut com a Marquès de Camps, Joan Monsalvatje (president de la Diputació en el període 1888-1890), Antoni Mataró (president de la Diputació entre 1878 i 1880 i governador civil de 1890 a 1892) i el banquer Carles Martínez Dalmau. Tenia la seu a la plaça del Vi de Girona i va obrir sucursal a Barcelona, arribant a obtenir una important rendibilitat. De fet, va arribar a escripturar un capital de 20 milions de pessetes. Tot i això, no estan clares les causes per les quals va acabar tancant.

A més, al llarg d'aquest període, així com en les dècades de 1920 i 1930, va haver-hi petites cases de banca que van treballar a una escala més reduïda.