Les eleccions del 22 de maig han donat noves majories i nous governs, dels quals molts seran de coalició. Els pactes de govern exigiran negociació, però sobretot, un cop assolit els acords, evitar caure en els errors i en els conflictes en la gestió de passades experiències que redueixen la confiança en la política i els polítics.
En molts casos, els canvis es produiran en municipis on fins ara s'ha donat la formula del "Tripartit", i que ara, per simple mimetisme amb l'experiència del govern de la Generalitat, pel descens de vots del PSC i pels pobres resultats d'ERC, està en contínua devaluació.
La formula del "Tripartit" estava inspirada, provada i testada en la constitució i funcionament de governs municipals per facilitar l'accés al poder dels 3 principals partits polítics d'esquerra del país en ciutats i capitals de comarca, i fer fora a CiU dels governs i debilitar-lo. Una formula que està veient la seva fi després de dècades de vigència.
En la majoria dels casos, els tripartits seran substituïts els propers dies per governs amb majoria absoluta de CiU: Figueres, Olot, Ripoll o Puigcerdà, però també per nous governs de coalició on la federació nacionalista ha estat el partit més votats: Girona, Barcelona, Torroella de Montgrí, Castelló d'Empúries, entre d'altres. I és que les formules de govern de coalició a nivell municipal han estat una realitat viscuda abans que objecte de reflexió.
La manca de tradició de governs de coalició estatals i nacionals no ha motivat ni afavorit la necessitat per part dels experts, dels politòlegs, d'elaborar estudis sobre aquestes qüestions i d'oferir coneixement aplicat sobre la matèria. Arreu del món, l'interès dels estudiosos s'ha centrat en poder fer pronòstics sobre la tipologia de coalicions resultants d'unes eleccions, qui i perquè en formarà part, abans d'explicar com funcionen i com es poden gestionar amb èxit els governs de coalició.
Aquí, les vegades que aquests governs han estat estudiat, la municipalitat del fenomen ha situat l'observació en els factors personals dels representants polítics i en el seu comportament com a claus de l'èxit o el fracàs, abans que en les estratègies de negociació per a l'assoliment d'acords en base els interessos programàtics (les solucions) o en les causes de les disputes i els conflictes provocats i manifestats públicament en els mitjans de comunicació.
Com a resultat d'aquestes circumstàncies, avui no ens ha d'interessar únicament qui formarà govern, sinó què i com ho faran . És a dir, hem d'aconseguir que aquells partits que pactin es dotin dels processos i instruments adients i necessaris per gestionar amb èxit els seus interessos, les seves desavinences i els seus conflictes, tant a nivell extern, en la comunicació pública, com a nivell intern, respecte la coordinació i gestió entre regidories i àrees de govern, i afavorint en tot moment la governabilitat.
