«El problema és que han posat al mateix sac la gent gran i els discapacitats»

SÍLVIA BONET A punt de complir-se cinc anys de l'entrada en vigor de la llei de la dependència, el president de Mifas, Pere Tubert, en fa un balanç.

S'han complert les expectatives?

No. En aquest moment l'han cancel·lat. El que tocava aquest any, que era el nivell 1, l'han frenat. Fins l'any que ve no la cobraran. Des del Govern central sembla fins i tot que parlarien de fer una nova llei.

La normativa va néixer amb falta de previsió pressupostària?

Això per descomptat. Els ha sortit molta més gent que la que preveien (...) Ara hi ha la gran llei i resulta que no la poden pagar. És indignant que la retallada l'hagin de pagar la sanitat i els serveis socials.

Un dels principals objectius de la llei, que era professionalitzar els cuidadors, no s'hauria complert.

Les quantitats que paguen per cuidar una persona dependent són tan petites que no dóna per pagar un professional de la dependència. Les mestresses de casa o les mares acaben pagant-ho.

Quin creu que ha estat el principal error de la normativa?

En primer lloc, com a persona amb discapacitat, considero que hi hauria d'haver una llei per a les persones amb discapacitat i una altra per a la gent gran. Un discapacitat pot ser dependent durant 40 anys de la seva vida. En canvi, una persona gran només ho és en els últims dies. Per això, les persones grans necessiten que se'ls resolgui ràpidament. Necessiten una atenció més automàtica. No es pot posar tothom al mateix sac. Per exemple, una persona discapacitada de 25 anys que és molt dependent necessita una cadira de rodes elèctrica i necessita sortir de casa. Una persona gran té diferents necessitats.

Es triga massa a cobrar l'ajuda?

Se sol tardar un any. Hi ha moltes administracions implicades en fer les valoracions (...) Moltes persones grans, quan reben l'ajuda, ja són mortes i la reben els hereus.