La banalitat del mal

24.05.2012 | 02:00
La banalitat del mal
La banalitat del mal

Carta oberta a la
rectora de la Universitat
de Girona i a la
comunitat universitària

M'imagino que no devia ser gens fàcil per a una dona jueva, com Hannah Arendt, arribar a les conclusions expressades en el seu text Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal. Per a molts va ser, i continua essent, un escàndol. Sobre l'Holocaust ha resultat molt més ben acceptada la tranquil·litzadora interpretació que atribueix les causes de l'extermini i del genocidi a ments psicòpates o desequilibrades, a éssers perversos i dements. Arendt, però, escoltant a Eichmann el 1961, declarant davant d'un tribunal de Jerusalem, es va adonar de quelcom molt més preocupant. Eichmann va afirmar que ell se sentia innocent, que era un simple ciutadà que es va limitar a complir fidelment les lleis i a acatar les ordres que rebia i que, en aquest sentit, no experimentava cap càrrec de consciència. No li tremolava la veu en assegurar, davant del jurat, que sentia un gran orgull per haver complert sempre amb el seu deure. I va afegir que no odiava els jueus, que no els havia desitjat mai cap mal, però que la seva obligació, davant la situació que travessava el seu país, era complir amb el que els seus superiors li encomanaven. Assegurà que mai no havia matat ningú, però simplement perquè mai no havia rebut una ordre en aquest sentit. I reconeixia que si li haguessin dit que era necessari matar el seu propi pare, i li ho haguessin ordenat, ho hauria fet. Esfereïdor: simplement complir la llei i acatar les ordres.
La tesi d'Arendt és molt dura d'assumir, però Primo Levi, que va ser deportat a Auschwitz el 1943, ratifica aquesta interpretació, sobre la banalitat del mal, en la seva obra de 1947, Si això és un home: "Per això, meditar sobre tot el que va passar és un deure de tothom. Tothom ha de saber, o recordar, que quan Hitler i Mussolini parlaven públicament la gent se'ls creia, els aplaudia, els adorava com a déus. (...) Cal recordar que aquests fidels, i entre aquests també els diligents executors d'ordres inhumanes, no eren esbirros consumats, no eren (tret de poques excepcions) monstres: eren homes qualssevol. De monstres, n'hi ha, però són massa pocs perquè siguin realment perillosos; són més perillosos els homes corrents, els funcionaris disposats a creure i obeir sense discutir, com Eichmann; com Höss, comandant d'Auschwitz; com Stangl, comandant de Treblinka; com els militars francesos de vint anys després, carnissers a Algèria; com els militars americans de trenta anys després, carnissers al Vietnam."
És possible que es malinterpreti la meva intenció, però la referència al totalitarisme la faig amb sentit de la responsabilitat, no és un recurs sensacionalista. Evidentment sóc conscient de la diferència històrica existent entre el nostre present i la realitat europea de la primera meitat del segle XX. Però penso que no hauríem d'oblidar que, a Europa, una de les causes de l'aparició del totalitarisme va provenir de les conseqüències derivades del crac del 29. I avui assistim a l'auge de la ultradreta en molts països europeus. A què ens conduirà l'actual crisi financera? Té possibilitats de sobreviure la democràcia dins el marc del capitalisme de casino en què ens movem? Ja havíem tingut notícies de com el deute i la prima de risc estava asfixiant, durant dècades, països d'altres zones del planeta. Oi que aleshores ens hauria resultat una bogeria pensar que també nosaltres acabaríem sotmesos a aquesta planta carnívora, insaciable, que només busca el màxim benefici? Els nostres polítics (des dels que dirigeixen la Generalitat de Catalunya, fins als que governen les regnes de l'Estat, passant per Brussel·les) ens asseguren, i reconeixen obertament, que no hi ha més opció, que no hi ha alternativa, que l'únic que poden fer es retallar i retallar perquè cal obeir ?inevitablement les directrius de la Sra. Merkel, i ella, al seu torn, rendir-se a les exigències dels mercats financers. La política esclava dels interessos dels grans mercats financers. No els polítics dirigint l'economia, sinó reconeixent-se com a titelles que es deixen moure per ella, i a més, no per l'economia productiva, sinó per l'especulativa. No entenc la democràcia com quelcom assolit, sinó com un procés, lent, que a Europa portem assajant almenys des de la polis grega (sí, grega, precisament, grega). Aquest procés avui està greument amenaçat. Qui no ho vulgui reconèixer només pot ser per mala fe.
Davant de les declaracions d'Eichmann, Arendt es va preguntar: "És aquest un cas antològic de mala fe, de mentider autoengany combinat amb estupidesa flagrant? O és simplement el cas del criminal eternament impenitent (...) que no pot suportar enfrontar-se amb la realitat perquè el seu crim ha passat a formar part d'ella?" Amb lucidesa, Arendt va afirmar que Eichmann no era dolent ni estúpid "únicament, la pura i simple irreflexió -que de cap manera podem equiparar a l'estupidesa- va ser el que el va predisposar a convertir-se en el pitjor criminal del seu temps".
La irreflexió, el fet de no responsabilitzar-se de les conseqüències del propis actes, limitar-se a acatar ordres, a complir la llei. Cadascú de nosaltres, des del càrrec i la posició que ocupa en la societat, no s'hauria de plantejar aquestes qüestions? Voldria recordar quelcom que sovint s'oblida: fins i tot a Auschwitz hi va haver casos de resistència. Com oblidar els resistents del gueto de Varsòvia? Si en aquestes condicions extremes, l'home és capaç d'abandonar la fila, de deixar de ser un individu obedient i disciplinat, què no podríem fer nosaltres, avui, davant del moment històric que ens toca viure i amb el qual no tenim més remei que mesurar-nos?
Per què dirigeixo aquest escrit en primer lloc a la rectora de la Universitat de Girona (però després, i tot seguit, a tot el seu equip de govern, als degans de les Facultats, als caps de Departament, als catedràtics amb més de pes dins la nostra Universitat, i també a tots els professors, PAS i estudiants)? Perquè penso, sincerament, que ha arribat l'hora de desobeir. No li demano a la Rectora que dimiteixi, ni tampoc al seu equip de govern, pressuposo que intenten fer el que poden per gestionar el millor possible les conseqüències de les retallades. El que voldria, si fos possible, és que ella, i el seu equip, ?recone?guessin que ja no poden seguir desenvolupant els seus càrrecs amb dignitat perquè les condicions que se'ls imposen porten al desmantellament de la Universitat pública, lentament, però inexorablement. Ahir vaig tenir un somni: vaig somiar que, sense cap pressió externa, l'equip de govern de la UdG havia dimitit, i que els altres càrrecs de la universitat, en saber-ho, s'hi van afegir. I que, en pocs dies, els rectors de les altres universitats catalanes i espanyoles, alleugerits perquè finalment algú hagués pres la iniciativa, també van predicar amb l'exemple. En el meu somni, aquesta desobediència, per responsabilitat social, creixia i creixia, i s'estenia més enllà del món universitari. I la majoria de ciutadans, que ja feia temps que sospitava que el camí que havíem pres només ens podia conduir cap al precipici i el desastre, tot i la por i la inseguretat, assumia amb coratge l'opció de buscar altres vies.
Benvolguda Rectora, en la vostra carta del passat 21 de maig, dirigida a la comunitat universitària, ens feu saber que "davant d'una situació que entenem que és crítica, el Sistema Universitari Públic assumeix l'esforç que el govern demana, i tanmateix, com a rectora de la UdG, reclamo, amb tota la contundència, uns recursos suficients i estables per desenvolupar les funcions de la docència, la recerca i la transferència amb l'alta qualitat i excel·lència que demana Catalunya". Aquesta vostra consideració és el que al final m'ha decidit a contestar-vos amb aquest escrit (tot i que reconec que porto molt de temps obsessionada amb la pregunta kantiana "què he de fer?"). De debò penseu que es pot compatibilitzar el fet que "el Sistema Universitari Públic assumeixi l'esforç que el govern demana" amb la declaració que, com a Rectora, exigiu amb rotunditat recursos suficients i estables? M'imagino, no us conec personalment, però m'imagino que us deveu sentir oprimida per haver d'acatar el que, segurament en el fons, sabeu que no es pot assumir. Amb els recursos que es volen oferir a les universitats, ningú no pot portar endavant una tasca digna, ningú. Per això, no hauríem de pensar tots a dimitir, per motius de consciència, per responsabilitat amb el present i amb el futur? No podem seguir contribuint, col·laborant amb unes polítiques que ens estan minant l'ensenyament públic. Grècia no és un malson: és el que ens espera si seguim per aquest camí. No puc deixar de pensar que al gueto de Varsòvia hi va haver resistència (i això és un pensament, no un somni).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema