La bona notícia del debat parlamentari d'ahir és el tracte i les coincidències entre el president del govern i el cap de l'oposició. Van ser millors que mai. És una condició indispensable per intentar sortir del pou on estem ficats. Però no és suficient.

També hi va haver alguns aclariments quantitatius, més que no pas qualitatius. Dos altres grups polítics - CiU i PNB - varen estar bé. Des del seu punt de vista bàsic - el nacionalisme d'identitats minoritzades - no podien dir gaire res, per raons intrínseques. En efecte, l'Estat té tot el dret a dur a terme tractats i acords internacionals - per tant amb la Unió Europea (UE) o un subgrup d'aquesta- que després l'Estat ha de traduir en normes internes. A més, havent estat sempre europeistes, el PNB i CiU estaven lògicament incapacitats per objectar-ho.

Vist estratègicament, era un procés inqüestionable. Com poder negar que estem fatal i que, a hores d'ara, no es pot veure una altra alternativa que no sigui la de lliurar-nos del tot a la UE?

En l'ordre immediat - o si es vol tàctic - no podien continuar les incomprensibles dilacions que havien caracteritzat Rajoy. Per més gallec que sigui, la indecisió no podia durar més. També era gallec Franco i el 1959 va haver d'assumir el Pla d'Estabilització, malgrat que implicava la fi de la monstruositat feixista que havia estat l'autarquia i implicava el lliscament vers la democràcia, com efectivament succeí.

Ara les coses són més complexes. Ningú fa valoracions o esbossos qualitatius. Com un lloro esbojarrat, jo estic escrivint des de fa setmanes que per arribar a algun lloc abans s'ha determinar on es vol anar. Haig d'estar errat perquè tothom calla. O potser tenen por que es pugui contrastar la immensitat de la tasca amb la pobresa intel·lectual i real dels que hi haurien de donar forma. Per dir-ho més planerament, on són els Enrique Fuentes Quinta i els Joan Sardà Dexeus dels nostres dies? Va, ànims: noms, noms. No n'hi ha perquè estem en terres assecades per una manera de fer política - i diners - que ha destruït tota la societat.

Rodejada de moltes de dolentes, hi ha una altra bona notícia. La resumia el titular de portada del diari La Voz de Galícia d'ahir. A tota plana afirmava "Espanya cedeix sobirania". En efecte, l'Estat redueix el seu perímetre i el pren la UE. L'increment de la força dels ens supranacionals és un fet universal i positiu. Que a Catalunya es parli de sobiranisme - cabòria quebequesa fallida allí i arreu - mostra el grau de carrincloneria assolit aquí. Ens situa en orsai de manera permanent.

La pèrdua de perímetre de l'Estat no implica que no s'hagin de regular millor, o potser per primera vegada, qüestions clau. Per exemple, ha succeït amb les Caixes d'estalvis. A Girona cal dir-ho i escriure-ho amb particular èmfasi. Serà inevitable, però a més s'haurà de fer bé. És un tema especialment important a Catalunya i a Euskadi.

Recordem que aquestes institucions, de vegades aparences d'institucions, desaparegueren a Bèlgica i a Itàlia. En canvi a Alemanya perduren amb èxit les "Sparkassen" (Caixes d'Estalvis) i els "Landesbanken" (caixes d'estalvis dels Estats federats). És una mera curiositat, atès que aquí ja no queda capacitat ni moral per generar un debat. Estem intervinguts perquè ens ho hem guanyat a pols. És trist, però normalment el millor que podem fer és callar. A base de tolerar i fomentar tertúlies televisives de baixa estofa ens hem instal·lat en la foscor.

Per acabar, val la pena recordar dos perillosos extremismes. Un el de la ultraestatista Rosa Díez ?afirmant, com fa l' extrema dreta, que ?l'Estat del Benestar és incompatible amb l'Estat de les Autonomies i l'altre la foguerada d'extrema esquerra de sempre. Només faltava això.