Artur Mas va en bicicleta. Si deixa de pedalejar, cau. La direcció, el seu nord, solen ser funció del poder pedalejar. Ningú té nord a la Generalitat? La resposta és que no, ningú. Un col·lega periodista per qui sento amistat i molt respecte professional, em diu: "Si avui Mas cessés tots els consellers i durant mesos no en designés altres, no passaria res, no notaríem cap diferència".

Primer ho trobo una mica brutal. O de frase de tertúlia de cul de cafè. Per respecte a qui m'ho diu, hi dono voltes. No em canso massa. Amb un parell de tombs en tinc prou per donar-li tota la raó.

Fins i tot ho puc il·lustrar amb una pinzellada de dret administratiu, dient que els consellers són de fet sense cartera, figura espanyola per designar ministres sense una funció específica i, per tant, sense un organigrama ni un pressupost digne d'aquest nom. En general és una sort. Així no poden fer més bestieses. Ho puc argumentar prou bé.

Invocar el dret administratiu és una mostra de generositat, perquè de sempre -i sota Jordi Pujol fins al paroxisme- la Generalitat ha estat poc amiga dels principis generals del dret, de la jerarquia normativa i de tot allò que és bàsic en una administració. Amics meus, bons juristes, però amb la pèssima feina d'haver d'aportar una mica de racionalitat jurídica en aquella institució, han passat èpoques vorejant les angines de pit. Molts ja han fet pell morta. Usen fórmules jurídiques consagrades per evitar una possible responsabilitat i, apa, a esperar la jubilació. Ho entenc.

Els tinc molt en el cap i encara més en el cor. Per això, quan surt a la llum una discrepància entre, per una banda, un alcalde, i per l'altra, un secretari municipal, o un interventor facultatiu, o un tresorer, també facultatiu, no m'hi penso massa. La meva concepció de la presumpció d'innocència se m'escapa i se'n va al costat contrari al de l'alcalde. Que ningú se n'estranyi. La reciprocitat també és un principi jurídic. En aquest cas, és una resposta al fet ben constatat, que els polítics solen estar al costat dels altres polítics quan aquests s'enfronten a un periodista, excepte si aquest darrer menja en la mà del seu partit.

En síntesi Mas pedaleja perquè les seves pròpies anades i vingudes -sumades a les del seu partit- el farien caure si no ho fes. Ho efectua sense saber on va, sense que els seus actes tinguin conseqüències administratives constructives, sinó que ens ensorren més i més en un pou.

Per amagar-ho, Mas ha trobat grans proclamacions. Algunes vénen a ser com tirar benzina en un foc. En efecte, quan parla de començar a crear l'estructura d'un Estat català vol dir, indubtablement, incrementar l'olla administrativa on ens estem coent i consumint tots.

Anem a pams. Resultaria, ai las, que després d'haver destruït pacientment, deliberadament, interessadament, sectàriament i a favor d'interessos clànics l'Estat del Benestar (relatiu) que teníem, voldria Mas construir un inèdit Estat del Malestar? Els indicis són fortíssims.

La pudor de sofre de l'Estat-CDC és superior a la de qualsevol representació dels pastorets. No hi ha Estat neutres, ni es pot parlar genèricament de cap canvi, ni tan sols administratiu ( i no cal dir tan estructural) sense aclarir la qualitat i els detalls del model. Canadà i Suècia són Estats. Corea del Nord i Gabon també. Són iguals? Per tant, parlar d'Estat en abstracte només ens pot espantar. I no dic res de la fallida monumental de l'Estat nació, el que més lliga amb el traspua dels silencis interessats de Mas.

Només hi ha una solució. No cedir als bells (per alguns) i vells (això sens dubte) esquemes retòrics que usen imatges imprecises. En canvi, cal analitzar la realitat concreta dels fets concrets. En fer-ho tancarem el cercle, atès que Mas precisament mostra Cels imprecisos per impedir que analitzem el pèssim resultat dels seus dos anys a la Generalitat. Mai ningú no ha pogut construir una casa des de la teulada, sobretot si aquella es vol posar, a més, a sobre d'una ben visible buidor intel·lectual, moral i material. Més del que tenim? No, si us plau, menys.