La renda dels gironins ha augmentat al voltant d'un 23% des de l'any 2000. No obstant això, creix per sota de la mitjana estatal i es veu afectada per un increment de l'índex de preus al consum superior, que corregeix a la baixa el poder de compra dels gironins. En conclusió, els gironins han perdut diversos punts de poder adquisitiu en relació amb la mitjana.

Però, quina és la renda mitjana d'un gironí? Respondre a aquesta pregunta és enfrontar-se a una inacabable llista d'estadístiques i denominacions només a l'abast d'economistes. Cada any, la fundació de les caixes d'estalvis (Funcas) edita el seu Balanç Econòmic Regional, que ha esdevingut una referència per les seves estimacions. En el d'enguany, que actualitza les dades fins al 2010, posa en relleu que els gironins estan perdent poder adquisitiu a marxes forçades.

La millor anàlisi del nivell de riquesa o poder adquisitiu el trobem en l'estadística "de renda familiar bruta per càpita ajustada pel poder de compra". Aquest indicador surt després de sumar tots els ingressos per habitant -comptant trasferències pagades i rebudes i les prestacions socials- i de restar-li els impostos directes. Finalment, la xifra s'ajusta al poder de compra -nivell de preus de cada província.

I és que el desigual nivell relatiu dels preus a poder de compra de les províncies espanyoles, que entre Girona i Guadalajara suposa una diferència del 25%, és un percentatge prou representatiu de com el nivell de benestar de les famílies espanyoles està profundament afectat per la desigualtat existent en els preus dels béns i serveis consumits per les llars.

Segons Funcas, la renda familiar bruta disponible per càpita ajustada pel poder de compra era el 2009 de 21.056 euros de mitjana a les comarques gironines, un 21% superior a la mitjana estatal. Deu anys enrere, la renda mitjana dels gironins superava l'estatal en un 43,4%. Aquesta situació ha fet perdre a Girona algunes posicions en el rànquing provincial de renda per càpita. Segons Funcas, el 2000 els gironins érem els que rebíem una renda més alta (17.205 euros de mitjana), amb molta diferència respecte a les províncies que la seguien: Navarra (14.682), Madrid (14.447) i Biscaia (14.362). En les últimes dades de Funcas, Biscaia (23.352 euros), i Navarra (22.053) releguen les comarques gironines al tercer lloc del rànquing estatal.

Les dades agreugen la tendència detectada fa uns anys en un estudi del professor de la UdG Modest Fluvià, que va analitzar el període 2000-2005. En aquella ocasió, va concloure que la reducció del diferencial s'havia de buscar en el creixement més baix de l'economia gironina i en un creixement més alt dels preus.

L'efecte del dèficit fiscal

La tendència de Girona es reprodueix, encara que amb menys contundència, en el conjunt de Catalunya. A partir de les dades de ?l'any passat, el catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona Jordi Pons i Novell va publicar un article en què apunta que hi ha diversos motius que explicarien la "decadència gradual" de Catalunya, entre els quals cita un impacte superior de la crisi industrial o un creixement de la població a causa de la immigració. No obstant, es mostra convençut que "el principal llast són les transferències de l'Estat (dèficit fiscal), que provoquen tensions en les arques públiques i asfixien les possibilitats de creixement de l'economia catalana.

Segons indica Funcas, les dades de l'economia espanyola demostren que les diferències relatives en el nivell de desenvolupament resulten corregides per l'efecte dels preus i per les transferències públiques.

Els autors de l'estudi de les caixes adverteixen que l'índex de renda familiar real de les diferents comunitats autònomes incorpora sorpreses. Així, les comunitats més desenvolupades d'Espanya, Catalunya i Balears, estan en les posicions novena i tretzena, "cosa que indica que hi ha diferències en altres aspectes aliens al desenvolupament econòmic, com pot ser la marginació de la població, que crea diferències en el benestar social".

Sanitat, educació i immigració

Al mateix temps, apunten que "hi ha diferències en l'assignació dels recursos propis per al finançament de la sanitat i l'ensenyament, no prou coneguts ni explicats per les autoritats econòmiques, que redistribueixen els recursos públics espanyols". En aquest sentit, consideren que "el fenomen migratori no ha estat prou incorporat en la distribució dels recursos públics, sempre escassos i insuficients". El desigual origen de les rendes familiars és també una prova de la desigual estructura de la producció dels diferents sectors econòmics.

Respecte al suposat benefici del concert basc i navarrès en la renda dels habitants d'aquests territoris, Pablo Alcaide, del Gabinet d'Economia Regional de Funcas, assenyalava en un article a Cinco Dias que el seu model de finançament els beneficia. No obstant això, argumenta que la variable més rellevant és l'evolució demogràfica. La població als territoris forals ha augmentat per sota de la mitjana. Això resulta especialment evident al País Basc. En l'última dècada, la població espanyola s'ha incrementat un 16,5%, i la de Girona (gràcies a la immigració) més d'un 31%. En aquest mateix període, els habitants al País Basc han augmentat a penes un 4%.

Alcaide també apunta que els dos territoris forals no han estat tan exposats al sector de la construcció com altres comunitats. El sector de la indústria, vital al País Basc, ha aconseguit capejar amb més diligència les crisis.

Tot i la pèrdua relativa de poder adquisitiu, Girona es manté entre les demarcacions més desenvolupades. L'estudi de Funcas situa el nivell més alt de riquesa a les províncies del nord, Madrid, Balears i la costa mediterrània del nord-est. És el cas del País Basc i Castella i Lleó, que, amb poc creixement de població, aconsegueixen uns augments elevats en l'índex de convergència amb Europa.