Aquí només queden dues opcions, ni més ni menys que les mateixes dues que planegen des de sempre sobre el Sant Sopar de Jesús i els apòstols, i perdó per tornar-hi a fer referència: que els fets explicats siguin autèntics, o que siguin falsos. La no presència del narrador -sigui Amargant o siguin els Evangelistes- és secundària. Analitzem-les totes dues:
A) Si el relat del sopar i els dies següents és cert, arriba tenta anys tard. Aquesta història l'agafa Antonio Ozores als anys vuitanta i en fa una pel·lícula per rebolcar-se de riure, amb Fernando Esteso de president de la Diputació, intentant empaitar l'assessora interpretada per una espaterrant Fedra Lorente. Pajares, per descomptat, faria de Xavier Soy, col·lega de peripècies d'Esteso. Després de l'escena del sopar, hilarant perquè sí, en vindrien d'altres no menys divertides, com els plors d'Esteso al seu despatx quan veu que pot perdre-ho tot, discussions pujades de to al domicili conjugal i Pajares buscant coartades per al seu amic. Posats a completar el càsting, a Amargant l'interpretaria José Luis López Vázquez, que es movia tan bé en la comèdia com en la tragèdia.
B) Si tot és fals, no hi ha pel·lícula i Xavier Soy, que ho va presenciar tot -o sigui, res- sortirà a denunciar públicament l'enorme injustícia que s'està cometent amb Torramadé, defenestrat d'UDC i gairebé obligat a apartar-se del seu càrrec de president de la Diputació. Soy no quedarà impassible davant les conseqüències que està patint Torramadé per uns fets que, ell ho sap perfectament, mai no van tenir lloc. Home d'honor, criticarà la postura del seu propi partit (CDC) en l'afer i deixarà el càrrec de vicepresident de la Diputació com a mostra de solidaritat amb el seu president, almenys fins que aquest el recuperi, lliure ja de tota màcula. I si no és així, passem a l'apartat A.
