o soc ningú per donar lliçons ni tampoc ho pretenc, volia deixar-ho clar d'inici. Però amb la llibertat d'opinió que em donen aquestes línies compartiré la resignació que em va provocar veure, com de costum, les graderies del Nou Estadi de Palamós pràcticament buides. Anem primer pel futbol: victòria patida d'un Llagostera prou resistent per aguantar l'intercanvi de cops amb un dels equips que millor juga de la categoria. Es va veure un bon partit. Si el futbol no era prou motiu per anar al camp (el duel es disputava entre setmana i el rival era poc mediàtic), el gest del club de destinar tota la recaptació als damnificats del conflicte armat a Síria sí que era una bona «excusa». Ahir al camp hi havia 812 persones. Dimarts, 800 al pavelló de Maçanet per veure un partit amistós d'hoquei.

És pot qüestionar si hagués estat millor fer la iniciativa en un altre partit, de lliga, per exemple, però les xifres d'assistència tampoc permeten ser gaire més optimista. Llàstima que tan bona iniciativa quedi deslluïda. Damasc, capital de Siria, està a més de 4.000 quilòmetres de la Costa Brava. Penso què estaria disposat a pagar un refugiat per aïllar-se dels horrors de la guerra veient un partit de futbol. La paraula solidaritat és molt bonica. Tantes com altres que tenen la terminació -at. Amistat, bondat, fidelitat. Totes totes tenen una altra cosa en comú: que no n'hi ha prou de pronunciar-les i que se'ls ha de donar valor amb fets. Em trec el barret pels incondicionals que ahir van anar al camp. Llagostera i la Costa Brava viuen un somni únic, que molts podran presumir d'haver viscut i altres lamentaran haver deixat passar.