o m'agrada aquest canvi horari de tardor. Hi ha qui celebra l'hora de més, per poder dormir o anar de gresca. Em sembla una contrapartida mínima. A mi em desassossega. Els dies de tardor i d'hivern ja tenen, per causes naturals, aquesta durada escassa que pel solstici arriba al clímax. Dies curts, minsos, sovint grisos, emboirats i freds. De vegades el sol es lleva i ni tan sols l'arribem a veure, clapat de núvols, eclipsat per una nit que vol créixer. El cel hi ha dies que sembla un mirall, mercuri líquid, opac. T'aboca endintre. Et reclou. T'aïlla. Com si ja no anessin amb tu els carrers desimbolts o els paisatges latents.
Aquest petit regne de la fosca que combatem amb llums estrafolaris quan s'acosta el Nadal, o omplint amb les flametes titil·lants de les espelmes o amb filigranes de bombetes diminutes i llampants, tot plegat per fer veure que no, que les nits no són tan fosques, ni tan llargues, ni tan desolades, que les nits d'hivern no són com les dels contes de la infància, que no udolen els llops, ni xisclen les òlibes, quan es despengen arbre avall.
En el fons les pors antigues són ben vives. Com si un cuquet t'atabalés l'estómac, una ombra d'inquietud s'alça de sobte. Apareixen les febleses, les vulnerabilitats, els neguits, les branques dels arbres t'entren a casa, ombres sacsejades pel vent, i et destorben, et trasbalsen, semblen estranys pretenent furgar-te la intimitat. Les nits llargues de tardor i d'hivern et pots sentir més sol que mai, i arrupit sota les flassades, tan fràgil com un infant. Sort que ens queden les paraules, i l'energia que ens comuniquen, quan escrivim o quan llegim. Les paraules són companys fidels pels dies que vénen, inexorablement minvants.
