els humans vivim camuflats entre les fulles, com un element més de l'escenografia terrestre. De fet les nostres vides no són res més que una mena de bony, un accident del paisatge.
Malgrat la nostra inapel·lable condició urbana, vivim entre la terra i el cel, tot contemplant els estralls que produeix el pas del temps entre nosaltres. Les nostres vides són com una mena de rosari que una mà poderosa va desgranant impertorbablement, molt per sobre dels nostres caps.
Quan arriba la tardor ens adonem que ja hem fet tard a moltes coses, les fulles engrogueixen, els ocells fugen i els nostres ulls cansats prefereixen mirar-se la realitat de lluny, com si el paisatge fos l'altre costat d'un costat fosc, del qual nosaltres també en voldríem fugir al preu que fos. Però no podem perquè tot està escrit en el gran llibre del món.
La tardor és l'estació més taciturna de l'any. Ens condueix per una vessant relliscosa i fosca, de la qual només en comencem a sortir precisament quan arriba l'hivern. Mentrestant ens aclapara un sentiment de futilitat i de migradesa. Contemplem astorats com cauen les fulles, com si cadascuna d'elles tingués una història al darrere, com si fos un drama que ens commogués o un misteri inabastable.
Però la vida ens ha ensenyat a resistir, perquè sabem que tot és part d'un cicle, d'una roda que gira. La tardor acabarà, té data de caducitat. A un dia i a una hora concreta la foscor es desactivarà ella mateixa. La llum tornarà a rajar a través de les escletxes i començarà a omplir de nou tots els paisatges.
