contracorrent

´Com qualsevol altre, un discapacitat serà feliç si té llibertat i possibilitat d´escollir´

 
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto
 aniol resclosa
 MULTIMÈDIA

La Fundació Estany va néixer l'any 2001 a Banyoles per la necessitat de crear un servei residencial per a persones amb discapacitat intel·lectual. Aquest divendres fa un sopar benèfic per recaptar fons per als nous serveis que ha posat en funcionament.

Un disminuït psíquic és més feliç?
D'entrada, nosaltres no parlem de disminuïts psíquics sinó de discapacitats intel·lectuals. Si són més o menys feliços? És complicat respondre a això. Viuen realitats diferents. Segurament, com qualsevol altra persona, un disminuït serà feliç si té llibertat, si té oportunitats de desenvolupar-se, si pot escollir. Si té el mateix ventall de possibilitats que la resta de la gent i bona qualitat de vida, imagino que serà feliç.
Per què distingeix entre disminuït psíquic i discapacitat intel·lectual?
És una simple questió de termes, disminuït psíquic ha quedat una mica... obsolet. Anys enrere, per exemple, es parlava de "subnormals". És questió de conceptes.
Sí, recordo que a la meva escola n'hi havia alguns i tothom els deia subnormals, sense cap mala intenció.
Efectivament, i avui dia és una expressió completament pejorativa.
N'hi ha que són conscients de la seva discapacitat?
Sí, aquells que són més autònoms, és a dir, que tenen una discapacitat més lleu. Però curiosament no se senten identificats ni amb els discapacitats intel·lectuals ni amb la resta de la població.
Es troben en terra de ningú?
Són conscients que són diferents de la resta, però no vénen a les activitats que organitzem per a discapacitats intel·lectuals, perquè no creuen ser-ho.
Els costa molt als pares assumir que el seu fill té una discapacitat intel·lectual?
En el moment que t'ho diuen, costa acceptar-ho. També és cert que és molt diferent actualment que fa uns anys. Avui en dia els pares tenen més suport que fa només vint anys. Els pares que necessiten més suport són els d'edat més avançada, que estan ja molt cremats.
De cuidar el fill, suposo.
Sí, perquè tenir a càrrec una persona amb discapacitat comporta molts esforços, i arriba un moment que es fa necessària una ajuda. També depèn del fill -discapacitats o no, n'hi ha de més complicats que altres- i de com la família afronta i assumeix la situació.
Per més bones intencions que hi hagi al començament, finalment la realitat deu ser molt tossuda. I molt dura.
És clar, i sobretot quan els fills són més grans. Quan són petits és molt més fàcil. Quan són grans, a part que els pares tampoc tenen tanta energia com abans, tenir cura del fill comporta moltes més dificultats. I a això s'hi afegeix que comencen a pensar: "què passarà amb ell, quan jo no hi sigui?".
Quin és el problema dels pares? Estrès? Angoixa?
Principalment tenen necessitat de ser escoltats. Compartir les seves preocupacions, allò que els passa.

COMPARTIR
 
  HEMEROTECA
  Conegui'ns:  CONTACTI |  CONEGUI'NS |  LOCALITZACIÓ     PUBLICITAT:  TARIFES  
diaridegirona.cat és un producte d'Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantment prohibida la reproducció total o parcial dels continguts oferts a través d'aquest mitjà, llevat autorització expressa de diaridegirona.cat. Així mateix, queda prohibida tota reproducció a l'efecte de l'article 32.1, paràgraf segon, Llei 23/2006 de la Propietat intel·lectual.
Adaptat a la Llei de
Protecció de Dades per
 


  Avís legal
  
  
Altres mitjans del grup Editorial Prensa Ibérica
Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Levante-EMV  | El Boletín  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review  | 97.7 La Radio  | Blog Mis-Recetas