hi ha un indret on l'art contemporani i les altes finances es toquen, com es toquen la punta del dit del creador i la de l'home en el punt central de la Capella Sixtina. En les pàgines de color salmó dels diaris econòmics es parla sovint d'art. Són inversions segures, sobretot quan es tracta d'art contemporani i es compleixen unes quantes condicions.
Primera: l'artista ha d'estar viu i a disposició del mercat, ha d'estar disposat a participar en els circs mediàtics on es reparteixen les cartes d'acreditació com a creadors incontestables.
Segona: l'obra de l'artista ha de ser inintel·ligible, no val cap forma d'art que pugui ser compresa a primer cop d'ull per un profà. L'obra de l'artista contemporani només pot ser compresa a través del crític.
Tercera: els preus de mercat de les seves obres han de ser alts, escandalosament alts, de tal manera que puguin ser inclosos en els inventaris de les grans societats com a actius patrimonials. Actius que, amb l'ajuda dels crítics, s'inflen com globus de fira.
Quarta: s'ha de comptar amb la complicitat del poder i dels mitjans de comunicació. El poder fàcilment s'enlluerna amb la brillantor del diner i confon la creació artística amb l'índex Dow-Jones; i els mitjans de comunicació sempre depenen, directament o indirectament de les grans societats que juguen en el gran joc de les cotitzacions borsàries.
Si hem de definir l'art contemporani, ara ho podem fer a través de la cúpula d'en Barceló: són diners de tots colors que regalimen, des de la buidor més absoluta, sobre la butxaca dels de sempre.
