Van néixer en una dècada de lluïments: Olimpíades, focs artificials i so de platerets. Alguns dirigents es van pensar que començava una nova era i es van dictar plans d'estudis, nous i lluents, que havien de resoldre tots els conflictes. Així que, els primers passos dels nascuts als 90 per l'ensenyament van ser dolços. Van desaparèixer els suspensos. Algú va pensar que eliminant els suspensos s'eliminava el fracàs? Vés a saber. També van desaparèixer les excel·lències. L'esforç tampoc no tenia premi. El premi havia de ser l'escolarització obligatòria de la joventut fins als 16 anys. I hauria estat un premi colossal, si s'hagués aconseguit que tots aquests joves assolissin un bon nivell. Mai abans s'havia fet una aposta com aquesta per rescabalar, no ja els que van bé, (aquests se'n sortiran sempre i malgrat tot) sinó els que es quedaven despenjats del sistema.

De fet, si l'ensenyament públic té sentit és per aquesta capacitat d'oferir a les persones que a casa no tenen horitzons culturals, la possibilitat d'anar més enllà. Per dir-ho gràficament i remetent a l'anunci de la Marató, que l'agraïment d'un ric no sigui una condició imprescindible per accedir al coneixement. Però, ai las! Fer noves lleis no implica necessàriament fer nous pressupostos. Ara que els nascuts als 90 arriben a la universitat es tornen a trobar amb canvis. La vida d'aquesta generació és plena de canvis d'estudis. Amb el Pla de Bolonya, que equipara formalment, que no econòmicament ni qualitativament, de moment, les universitats europees, podran superar el grau, (que mantindrà les beques) però què passarà amb els màsters, el pas necessari per qui es vulgui professionalitzar? Si quan les vaques eren grasses no arribaven els diners, què serà en temps de crisi?