icolas Cage ha tingut un malentès amb Hisenda d'aquests que surten a pagar. Com que és una estrella, sosté que el luxe és per a ell una necessitat i per això havia desgravat avió privat, lloguer de limusines, 132.700 euros a l'any en criats... el normal. A Hisenda, que als Estats Units s'anomena afectuosament Tresor, li han dit que no és així. S'entén la confusió. El propi dels actors és representar. Si un actor del mètode es converteix en estrella, no té una altra forma d'afrontar el seu nou paper que enfangant-se en el glamur i l'excés. Les estrelles són persones públiques riques i han de comportar-se com a tals, amb uns signes externs a cuidar. Si vols estar on et correspon, has de complir amb un cànon car que no hi ha manera, Tresor, de fer passar com despeses de representació.

Això ho sabem perquè es demana als rics que es representin amb tant rigor com se'ls demana als pobres. En els anys setanta als captaires no se'ls reprotxava que fossin fumadors, llevat que es tiressin al ros americà. Encara avui, donaria almoina a un captaire que tingués un mòbil millor que el seu? I que tingués un mòbil? Les despeses de representació de la pobresa funcionen com estalvis, però les despeses de representació de la riquesa funcionen com inversions. Ho saben els actors, quan representen el seu estatus impostant-lo una mica, i també els seus cosins els impostors quan representen totalment l'estatus que no tenen. Aquest any vam saber d'un Rockefeller fals, que ho va ser durant dècades amb més vocació i preparació que alguns de verdaders, i fa mesos de Raffaello Follieri, un italià que va enganyar Nova York i va bufar 2,4 milions de dòlars a un amic de Bill Clinton dient tenir contactes amb el Vaticà. Això no es fa sense una inversió sumptuària que no es pot desgravar.