BIURE PER VIURE

QUIM CURBET Rodejat de muntanyes obscures i antigues, i d'oliveres encara més velles, s'alça un poble en la confluència terrenca del Ricardell i el Llobregat d'Empordà. Al voltant d'un campanar octogonal, les cases s'arrengleren i es recolzen entre elles, semblen no tenir por de les pluges ni del vent. Els troncs de vinya verge que emboliquen i relliguen els murs es retorcen entre les pedres i un gat, de mirada solemne, em mira amb uns ulls del mateix color que les fulles d'heura tendra.
Una remor incessant d'ocells, entre els teulats i sobre els fils que connecten les cases, commou els carrers i la plaça; els tractors en la llunyania ronquen pels camins i entre les feixes d'horta, i el baleig del bestiar delata la presència de les granges.
Biure és un poble de secà, menut i tranquil, en el seu cor hi reposen sediments d'antics incendis forestals i de pedreres abandonades. Antics murs de pedra seca amaguen secrets arcans i les branques de tarongers en patis recollits, malden per oferir els seus fruits als passavolants.
La cartellera de l'ajuntament, on s'hi exposen avisos de cobrança d'impostos, multes de trànsit, expedients municipals i anuncis de serveis, competeix amb la de l'escola, més precària però molt acolorida. Els nens han escrit poemes per sant Jordi i els han penjat en un cartró blau; són històries de dracs i de princeses enamorades que aviat oblidaran, perquè els records prescriuen igual que els edictes municipals i s'esgoten com s'esgota el pas del temps en el rellotge de sol de l'església, quan es deixa de tenir fe o quan el sol ja no brilla en l'horitzó.