És un poble de pagesos enfeinats que remuguen com com les mules, entre la Muga i el Llobregat, per terres que primer foren de joncs, després d'oliveres i que ara travessa amb una freda embranzida una autopista de quatre carrils, que no se sap ben bé on comença ni on acaba.

És un poble de jardins tancats amb figueres i castanyers, nesprers i tarongines que desborden amb les seves flors i els seus fruits els murs que els encerclen d'ofici.

Envoltats de closes i camins, de sèquies i camps, els cabanencs potamolls trastegen sense descans igual que els pardals i les orenetes, com les formigues i els escarabats pilotaires i componen un món rural a la vora d'una ciutat que s'intueix cap al sud.

En el cor d'una comarca plana i rodona com una patena, Cabanes és un poble obert als quatre vents, però tocat sobretot per la tramuntana, un vent frisós que pentina i repentina els seus sembrats i que traspua entre les cases com el lament d'un déu antic.

En una abadia ara abandonada encara hi ressonen les petjades núbils de Blanca d'Anjou, esperant per casar-se amb Jaume II, i a l'entorn d'una capella de la plaça s'hi continua respirant l'alè solemne dels comtes de Peralada, disposats a prendre novament possessió del seu comtat.

Però la història a Cabanes ha passat i està passada, només resta el trescar constant dels cabanencs, a cavall de vehicles de tota mena, sota núvols carregats de somnis i d'un present fugaç, només trencat en la seva immutabilitat per l'ombra pausada que gira de llevant a ponent sota els peus dels potamolls.